L’1 d’abril de 2026 es va publicar al Diari Oficial de la Unió Europea la Directiva (UE) 2026/799 del Parlament Europeu i del Consell, de 30 de març de 2026, relativa a l’harmonització de determinats aspectes del dret en matèria d’insolvència. La norma va entrar en vigor el 21 d’abril de 2026 i Espanya té fins al 22 de gener de 2029 per transposar-la.
La Directiva no apareix de manera aïllada. És la segona gran peça del projecte europeu d’harmonització concursal, després de la Directiva (UE) 2019/1023, que ja va comportar la reforma del TRLC a través de la Llei 16/2022.
Com passa amb qualsevol arquitectura jurídica, el seu impacte s’ha d’analitzar des de dues perspectives: allò que regula directament i allò que pot transformar de manera indirecta.
Què regula la Directiva?
La Directiva harmonitza sis àmbits concrets. Cap d’ells és l’exoneració de deutes de les persones físiques que no siguin empresàries. És important deixar-ho clar des del principi, perquè en el debat públic ja han aparegut interpretacions que amplien excessivament l’abast de la norma.
L’article 1.3.h) exclou expressament de l’àmbit d’aplicació de la Directiva les persones físiques que no tinguin la condició d’empresari. Per tant, la Llei de la Segona Oportunitat, aplicada al consumidor particular, no queda afectada directament ni formalment per aquesta norma.
Les sis matèries que sí que regula són les accions rescissòries, el rastreig d’actius de la massa del concurs, els procediments de venda prenegociada o “pre-pack”, el deure dels administradors de sol·licitar l’obertura del procediment d’insolvència, els comitès de creditors i les fitxes d’informació essencial.
D’aquests sis àmbits, n’hi ha dos que tenen una connexió directa i especialment rellevant amb la pràctica concursal espanyola en matèria de Segona Oportunitat.
El “pre-pack” i l’administrador persona física: el buit que genera la norma
El títol IV regula el “pre-pack” amb un notable grau de precisió tècnica. Estableix una fase de preparació confidencial —amb un supervisor independent i un procés competitiu i transparent, d’acord amb les normes del mercat— seguida d’una fase de liquidació en què el jutge autoritza la venda de l’empresa.
L’article 31.1 estableix que l’adquirent rep l’empresa lliure de deutes i passius, excepte que accepti expressament assumir-ne algun, i sense perjudici de les obligacions derivades de les relacions laborals preexistents que es vegin afectades per la venda.
L’article 31.2 afegeix que el dret nacional pot establir que, a l’hora d’examinar la responsabilitat de l’adquirent pels danys, es tingui en compte la conducta del deutor quan aquesta se li pugui imputar.
Això obre un escenari que actualment el TRLC espanyol no regula de manera específica: l’administrador d’una societat venuda mitjançant “pre-pack” pot haver quedat desvinculat de l’empresa, però no de la seva pròpia responsabilitat com a persona física.
Si existeix una derivació de responsabilitat tributària —una situació freqüent en societats insolvents—, el “pre-pack” no la cancel·la. L’administrador continuarà necessitant el seu propi procediment d’exoneració personal d’acord amb la Llei de la Segona Oportunitat.
La Directiva allibera l’empresa dels seus deutes. Però no allibera l’empresari que hi ha al darrere. Són dos procediments diferents que hauran de conviure i l’articulació processal dels quals a Espanya encara està per construir.
El rastreig d’actius: la transformació silenciosa de la càrrega documental
El títol III és, des d’una perspectiva pràctica, la peça que més pot transformar la tramitació de la Segona Oportunitat a Espanya, encara que els seus efectes dependran del moment real en què es faci la transposició. El termini màxim se situa en el 22 de gener de 2029, però l’experiència europea mostra que aquesta incorporació pot arribar abans o, com tampoc no és infreqüent, més tard.
El sistema que dissenyen els articles 14 a 20 opera en tres nivells diferents.
El primer, regulat pels articles 14 a 17, obliga els estats membres a designar autoritats judicials o administratives específiques que puguin accedir directament i de manera immediata als registres de comptes bancaris mitjançant el sistema europeu BARIS. L’administrador concursal no hi accedeix directament: ho sol·licita a l’autoritat designada, que consulta els registres i li trasllada la informació.
El segon nivell, recollit a l’article 18, permet a l’administrador concursal accedir directament i sense intermediaris als registres centrals de titularitat real interconnectats. D’aquesta manera, pot obtenir dades com el nom, el mes i l’any de naixement, el país de residència, la nacionalitat i la naturalesa de la participació del titular real.
El tercer nivell, establert a l’article 19, garanteix a l’administrador un accés directe i ràpid als registres i bases de dades nacionals: cadastre, registre de la propietat, registre mercantil, registres de béns mobles i penyores, i registres de patents i marques.
L’article 19.2 garanteix, a més, que els administradors concursals nomenats en altres estats membres no estiguin sotmesos a condicions d’accés més exigents que les aplicables als administradors nacionals.
L’objectiu declarat és protegir els creditors permetent rastrejar els actius. Però l’efecte indirecte també és rellevant per als deutors: quan aquest sistema funcioni, el jutge del concurs tindrà la capacitat de comprovar per si mateix la situació patrimonial del deutor en el moment en què va contreure els seus deutes.
Avui aquesta capacitat no existeix. I aquesta absència és precisament una de les raons per les quals el Tribunal Suprem, en les seves sis sentències del 18 de febrer de 2026, ha imposat al deutor una càrrega documental reforçada: si el sistema no pot fer el rastreig, ha de ser el mateix deutor qui ho acrediti.
És una solució de segon nivell. El títol III de la Directiva apunta cap a una primera via.
Quan es faci la transposició, la lògica canviarà. El jutge podrà comprovar. El creditor no podrà escudar-se en el silenci. I la càrrega documental que actualment recau sobre el deutor com a substitut d’aquesta capacitat de rastreig perdrà bona part de la seva justificació.
L’article 4.4 i l’exoneració per a l’empresari persona física sense massa
Hi ha un precepte que mereix una atenció especial. L’article 4.4 estableix que els estats membres han de garantir que els empresaris insolvents o altres persones físiques que siguin personalment responsables, en la seva condició de titulars de participacions, dels deutes d’una societat de responsabilitat il·limitada tinguin accés a la plena exoneració dels deutes d’acord amb la Directiva (UE) 2019/1023.
Aquesta previsió també s’aplica quan no es pugui obrir un procediment d’insolvència perquè el deutor no disposi d’actius suficients per cobrir-ne el cost.
És important interpretar aquest precepte amb precisió. No es refereix a qualsevol administrador ni a l’autònom amb deutes propis derivats de la seva activitat. S’adreça específicament a l’empresari persona física que respon il·limitadament dels deutes d’una societat —el soci col·lectiu o el soci d’una societat de responsabilitat il·limitada— i per a qui la manca de massa en la societat no pot convertir-se en un obstacle per accedir a la seva pròpia exoneració personal.
A Espanya, aquest accés s’articula a través del concurs de persona física, que després de la reforma introduïda per la Llei 16/2022 ja no exigeix l’intent previ d’un acord extrajudicial de pagaments.
Tanmateix, la seva aplicació pràctica encara està lluny de ser uniforme. L’article 4.4 converteix en una obligació expressa allò que avui, en massa jutjats, continua sent una aspiració.
Què canvia i què no per al deutor d’avui?
La Directiva (UE) 2026/799 no modifica el règim d’exoneració aplicable als consumidors particulars. No altera els límits de l’article 489.1.5è del TRLC sobre el crèdit públic, ni modifica els requisits de bona fe de l’article 487 del TRLC, ni afecta la doctrina que el Tribunal Suprem acaba de fixar el febrer de 2026.
El que fa és anunciar una transformació estructural del sistema: més transparència activa per part de l’Administració, una major protecció per a l’empresari persona física amb responsabilitat il·limitada i sense massa, i un marc per al pre-pack que Espanya haurà de construir pràcticament des de zero.
Per al deutor d’avui, l’impacte és indirecte però real. Els jutjats que ja apliquen la Directiva 2019/1023 com a referència —Sevilla, el 4 de març, i Cadis, el 19— tenen ara en la Directiva 2026/799 un argument addicional per defensar que l’arquitectura europea avança cap a una exoneració més efectiva i menys condicionada a càrregues que el deutor no pot complir materialment.
No és que la Directiva ho digui expressament. És que la direcció cap a la qual apunta és inequívoca.
L’oficina d’Empezar de Nuevo està situada al carrer de Gaudí, 8, oficina 8, i el seu número de telèfon és el 935 95 88 10.
Horari: de dilluns a divendres, des de les 9 fins a les 18 hores
Correu electrònic: info@empezardenuevo.com
