OPINIÓ | Cada vegada em trobo amb més freqüència en la meva consulta persones que no poden evitar aixecar-se per a anar a la nevera o al rebost i fer-se una fartanera de menjar de manera incontrolada.
Quan som nens aprenem constantment de tot el nostre entorn. Alguns diuen que som com “esponges” absorbint mirades, sons, moviments, expressions, sentint de manera intensa i pura cada moment. Tal és el mecanisme de supervivència, que cadascun dels estímuls viscuts genera un registre en forma d'aprenentatge que s'emmagatzema (per dir-ho així) en l'inconscient. Aquest submón s'activa de manera automàtica i no voluntària, ningú es diu a si mateix “ara caminaré” cada vegada que vol dirigir-se a un espai determinat. Els mecanismes inconscients queden gravats per a la nostra supervivència, i s'activen de manera automàtica.
L'inconscient domina ara mateix el 93% de les funcions del cos, i s'activa involuntàriament. És un submón estrany i fascinant, generador de fantasies, de lapsus i impulsos incontrolats.
Un dels mecanismes més inconscients que vam aprendre de bebès va ser el de menjar. Si vam tenir la gran sort de ser estimats pels nostres pares i de representar un orgull per a ells, cada vegada que rebíem menjar el nostre cos registrava emocions d'amor, benestar, d'atenció… Emocions que el nostre inconscient va vincular directament amb el menjar. Així doncs, no és d'estranyar, que cada vegada que d'adults recorrem al rebost i la buidem (sense que aparegui cap satisfacció…), en realitat el nostre cos ens està dient que no se sent estimat, no se sent respectat o atès.
En altres paraules: què està passant al nostre interior que de sobte el nostre sistema corporal ens demana menjar a crits i de manera incansable? Quins són els mecanismes interiors que em fan haver d'omplir el meu estómac? Quin canal de ràdio he sintonitzat a la meva ment que m'ha portat a sentir una falta d'amor i de respecte tan gran que em sento completament buit? Si us plau… no et torturis! Simplement obre't a observar-te, a entendre't… En realitat, repetir-te el discurs “no hauria d'estar menjant a aquestes hores… m'engreixaré”, continua sent una falta d'amor encara més gran, que el que farà és que tinguis més ganes de menjar. En la situació actual de pandèmia i confinament, on el teletreball està a l'ordre del dia, afloren sentiments de solitud, falta de contacte amb companys de treball, falta de compartir moments en els quals et sents que formes part d'un equip… són emocions que es duen a dins, i que es fan més presents. Per no dir que si estàs a casa és molt més fàcil tenir la nevera a prop que a la feina.
No podem rebutjar el nostre inconscient i el valor i la rellevància que té en la nostra vida, i si ho fem rebutgem gran part del que som.
Jo et convido a indagar amb tu, a conèixer-te millor, a entendre quins mecanismes t'han portat a sentir un buit d'amor tan gran que et fa anar a la nevera i buidar-la. De fet, et convido a fer d'aquest vincle inconscient el teu senyal que alguna cosa no va bé en tu.
Endinsar-se al submón de l'inconscient no és tasca fàcil perquè apareixen aspectes de tu mateix que no et resulten familiars, i molt sovint un acaba concloent “això no té res a veure amb mi”. És clar! Per això li diem “inconscient”, perquè precisament no som conscients d'això.
Ser responsable també és atendre les coses que li succeeixen a un mateix. Avui dia, la paraula SER RESPONSABLE s'escolta constantment en qualsevol discurs…. Tinc la sensació que només s'entén aquesta paraula al respecte dels altres i al respecte de l'entorn on ens movem. No obstant això, als primers a qui ens devem responsabilitat som a nosaltres mateixos. Conèixer qui ets, quins mecanismes et fan reaccionar, i dotar-te de recursos interns per a poder-te “auto maternar”, pot resultar un recurs que et conduirà a la satisfacció interior sense haver de recórrer al menjar.
Responsabilitzar-te de tu, és estimar-te.
—
EMMA CANALS PARELLADA.
Kinesionaloga Emocional
Responsable Àrea Terapèutica d’Espai Sacra