OPINIÓ | Els projectes a llarg termini necessiten esforç i tenir uns objectius clars i definits. Saber qui sap fer què i quins han de ser els recursos i capacitats que les persones implicades necessitaran per a poder tenir garanties d’arribar a un bon resultat. I una d’elles és l’esforç dirigit que estaran disposades a desplegar, per tant, l’energia que, un cop els objectius estiguin clars, cadascú posarà per anar marcant els passos i els objectius parcials. L’eficiència es produeix quan l’esforç és constant i es troba dirigit a uns objectius seguint un o uns plans definits.
Els projectes empresarials també són així. Els emprenedors posen recursos, cadascú els que té, els més importants acostumen a ser aquells que s’aconsegueixen amb temps, esforç, encerts i desencerts, i no es poden comprar només amb diners. Un d’ells és la perseverança, aquella qualitat de qui ha posat molt esforç, però vol continuar posant-li sense perdre la paciència, el rumb marcat, ni tampoc la seva integritat. L’esforç sostingut de manera permanent.
El nom que es dona actualment a la qualitat de la perseverança és resiliència, que indica la capacitat de cadascú de persistir en els seus objectius, acceptant tota mena de fracassos i sense defallir en seguir-ho intentant. Això es fa molt present en els invents, doncs tothom acostuma a recordar-ne el resultat final, però pocs recorden el què ha costat arribar-hi. Aquest seria el cas de Thomas Alva Edison. Basant-se en un invent proposat per Joseph Wilson Swan, que va ser qui va patentar el 1879 al Regne Unit la primera bombeta incandescent, qui va aconseguir fer un model que es pogués produir comercialment, i per tant, funcionés fora d’un laboratori va ser Edison, el 1880. I ho va aconseguir gràcies a molts intents fallits i a tenir la disposició de seguir perseverant en intentar aconseguir els seus objectius. La seva manera de persistir era notar que cada petit fracàs li feia aprendre quelcom que el permetia apropar-se una mica més a l’èxit. Per tant, intentava trobar el procés engrescador i aprofitar tots els aprenentatges colaterals que li aportava.
Una de les paradoxes de la perseverança és qui s’esforça més avui, té més probabilitats de seguir-se esforçant. I viceversa, qui en general s’esforça poc, el dia que ho fa una mica té la sensació que ja no pot més i acostuma a fer dues coses: defallir o triar camins que evitin l’esforç sostingut, encara que arrisqui els seus propis objectius o integritat. Conclusió, qui va curt d’esforç acostuma a ser menys perseverant. També acostuma a canviar els objectius contínuament per tal de no continuar esforçant-se, posant en risc allò que ha fet sumar al projecte persones i capacitats per aconseguir quelcom que tingui sentit per nosaltres i la resta. Qui és perseverant acostuma a voler objectius importants, que no són senzills, però que sabem que són els que realment volem.
Educar en l’emprenedoria resilient i perseverant és bàsic. Ajudar a que es puguin implicar en un projecte persones amb capacitat d’esforç sostingut, sense que al mínim obstacle abandonin el projecte o renunciïn a la seva essència, es fa del tot imprescindible. La visió a llarg termini i la visualització de l’objectiu ens hi pot ajudar. Calen dosis d’optimisme, contrastades amb l’evidència de què cal i en quin termini és possible aconseguir allò que volem que passi. També ens cal ser conscients que de tant en tant cal parar i reflexionar. Valorar el camí fet i veure si els objectius encara tenen sentit, i en cas que si, veure si el pla s’ha de modificar incorporant l’experiència adquirida durant els petits fracassos. Al final, només fracassa aquell que no fas res, aquell que no ho intenta i no accepta el fracàs. Cal la perseverança, no perdre l’objectiu de vista, acceptar el fracàs, recuperar forces i valorar l’esforç posat, com a motor per seguir sense perdre la integritat.