ENTREVISTA | Montse Boguñá, professional amb anys d’experiència en diverses facetes del món de la salut, va començar com a infermera i, ara, exerceix de psicòloga especialitzada en teràpia breu estratègica i coaching sistèmic i estratègic. Hem parlat amb ella per conèixer l’estat en què es troba el coaching i saber com ens afecta l’actual crisi en la nostra salut mental.
ENTREVISTA | Montse Boguñá, professional amb anys d’experiència en diverses facetes del món de la salut, va començar com a infermera i, ara, exerceix de psicòloga especialitzada en teràpia breu estratègica i coaching sistèmic i estratègic. Hem parlat amb ella per conèixer l'estat en què es troba el coaching i saber com ens afecta l'actual crisi en la nostra salut mental.
connecTerrassa.- Explica’ns breument la teva trajectòria professional i què et va fer redirigir la carrera cap a la psicologia?
Montse Boguña.- Sempre m’havia interessat la Psicologia, però abans només podies estudiar-la per Filosofia i Lletres, escollint Psicologia com especialitat; o bé fer Psiquiatria (semblant) a través de Medicina.
Cap de les dues opcions em va fer el pes i em vaig decidir per cuidar a les persones des d’una vessant física. Encara que vaig descobrir aviat que la psicològica també era prou important. Quan hom es troba malalt, i més en un entorn com una UCI, necessita del suport emocional quasi tant com el físic. Als estudis d’infermeria, de fet, ja curses assignatures de Psicologia.
Més tard vaig fer un gir a la meva vida laboral buscant un horari més compatible amb la meva vida personal —ja tenia tres fills— i em vaig dedicar a una tasca més administrativa com són les compres del material necessari per a un hospital.
Desenvolupant aquestes tasques vaig formar-me en tècniques de negociació que tenen molt a veure amb la psicologia. Semblava que em perseguia… I per fi, al cap d’uns anys vaig descobrir que Psicologia ja era una llicenciatura i m’hi vaig abocar de ple.
Vaig seguir l’itinerari de Clínica i Salut, formant-me posteriorment en diferents models de fer teràpia, i encara i encara ara segueixo aprenent de la meva experiència professional, i d’altres experts que comparteixen el seu saber a través de seminaris i publicacions. En aquesta professió mai finalitzes el teu aprenentatge.
cT.- Coaching i teràpia estratègica. En que consisteixen? Quin és el procés que segueix una persona per acabar venint a la teva consulta?
MB.- Aquesta manera de fer coaching i teràpia tenen com a fil conductor l’enfocament a l'hora de buscar solucions per aconseguir, en un temps breu, que siguin implementades per qui em consulta i que a través de canvis en la seva manera d’actuar trobi millores en el seu benestar.
Partim de considerar que les persones, fins que acudeixen a consultar-nos, han viscut d’una manera saludable fent servir els recursos dels que disposen. És en un cert moment en que les circumstàncies vitals no s’ajusten a aquests recursos, convertint-se en problemàtiques.
Llavors, les persones intenten solucionar allò que ara s’ha convertit en un problema fent servir les solucions que, abans, els havien funcionat en altres circumstàncies que creuen que s’assemblen. I, si no funcionen, fan servir allò de “més del mateix”. I, el més provable es que aquestes solucions intentades que no funcionen, siguin part important del problema. El primer pas, que és potser el més important, consisteix en assumir que no ens en sortim i decidir buscar ajut extern d’un professional.
La diferència entre el coaching i la teràpia està en el motiu de consulta, i l’objectiu d'aquesta.
Si es tracta d’un problema circumscrit només en una àrea concreta, ja sigui professional o personal, o be l’objectiu és millorar en quelcom concret, estaríem davant d’una consulta que es pot respondre des del coaching.
Però si aquesta problemàtica envaeix la vida quotidiana invalidant-la: malmetent el son, el menjar, la feina, les relacions, etc., ens trobaríem amb la necessitat de treballar des de la teràpia.
cT.- El concepte "coaching" s'ha anat expandint en diferents àmbits d'aplicació: esportiu, empresarial i personal, entre altres. Després d'aquesta creixent evolució, com veus el futur del coaching en els pròxims anys?
MB.- Crec que és una pràctica que anirà creixent, si ens basem en l’evolució que ha tingut en altres països on es va implantar abans que aquí. Però, també crec que pot ser problemàtic, en el sentit que els professionals que el portin a terme siguin prou ètics per saber quan tenen prou formació per a enfrontar-se al que arriba a la seva consulta.
Per la meva experiència, el client molts cops no sap exactament a qui ha d’acudir, tenint dificultats per a escollir el professional adient.
A l’àmbit professional i a l'esportiu és menys freqüent, però al personal ho es més. Encara que també, en els dos primers casos, es poden presentar problemàtiques que siguin més candidates de ser tractades per un psicòleg, sense que qui les pateix ho arribi a sospitar.
Des de la psicologia ens hem acostat al coaching, com a complement de les nostres pràctiques, i al meu parer és una millor opció consultar a un coach que alhora sigui psicòleg.
cT.- Com a psicòloga i, a la vegada, infermera, creus que durant aquest període de crisi econòmica han augmentat els problemes de salut física i/o trastorns mentals?
MB.- L’estrès sostingut és una situació que malmet el nostre sistema immunitari, a través del excés d’una substància, que es diu cortisol, que el nostre cos segrega durant un temps perllongat.
Aquesta hormona, que és segregada per les glàndules suprarenals, és alliberada de manera funcional, com a resposta a requeriments del nostre entorn, per ajudar-nos a enfrontar-nos a situacions de risc.
Però, que passa quan aquestes situacions són percebudes com a superiors als propis recursos cognitius i emocionals? Doncs, que l’estrès s’instaura, i el cos segueix segregant cortisol en quantitats que arriben a ser patològiques. En els moments actuals això és el pa nostre de cada dia, per desgràcia.
Tanmateix, la malnutrició, les condicions dels habitatges o, fins i tot, l’entorn social que sembla ser cada dia més saturat (fills que tornen a casa dels pares, amb els seus propis fills molts cops), són situacions que empitjoren les condicions de salubritat de les persones. Això, sense comptar amb la vergonya (mal entesa), la tristesa, o la ràbia, de no poder satisfer les pròpies necessitats, o les dels teus. Els trastorns mentals, en moltes ocasions, no deixen de ser respostes a aquestes condicions.
ct.- I, ja per acabar, seguint la tradició habitual a les entrevistes de connecTerrassa, voldríem que ens recomanessis dues coses: 1) Una web/autor del vostre sector que trobis interessant, i 2) Un comerç, bar, restaurant i/o professional de Terrassa que t’agradi per un motiu o altre.
MB.- A mi m’agrada molt un autor que es diu Paul Watzlawick, per la seva visió del canvi i de la comunicació com a eina fonamental per aconseguir desenvolupar-nos com a éssers socials que som. Un llibre curtet, molt recomanable, és: El arte de amargarse la vida (està disponible a la xarxa en pdf). Aquí un tastet a YouTube.
Un restaurant que m’agrada molt és l’Ànec Mut, on la Rosa us envairà de sabors coneguts que són descoberts de nou.
—