Ens toca de ple. Per proximitat física, cultural, econòmica, humana i mediàtica, i per diversos factors interrelacionats, els efectes de la guerra a Ucraïna els tenim a tocar, aquí, en la gent.
Ja sigui per la informació que arriba i com ens afecta, o bé pel contacte directe amb persones refugiades que arriben a casa nostra, a casa de familiars, amics o coneguts, o a l’escola o en altres espais propers de les nostres vides… els efectes d’aquesta guerra ens afecten.
N’hem parlat amb Mercè Morán, psicòloga i responsable de Consulta Cais. Institut de Psicologia i Salut (carrer de Sant Pere, 46, de Terrassa).
— Mercè, fa més d’un mes que rebem informació constant de la guerra que està vivint Ucraïna. Com ens afecta en general i què podem fer respecte a la nostra dieta mediàtica?
Hi ha diversos factors que provoquen que ens afecti especialment i de manera molt directa. El primer és que uns veïns estan vivint una situació de crisi humanitària difícil, si no impossible, de comprendre. Aquesta proximitat que tenim amb els nostres veïns en molts sentits comporta que visquem aquesta guerra amb més empatia i més de prop. En aquest sentit les imatges que veiem les fem més nostres i ens afecten més.
Aleshores, les imatges de terror que veiem, juntament amb els pensaments i les emocions que les acompanyen, generen un gran impacte en els nostres cossos i en les nostres ments, que es sobrecarreguen de cortisol i tensió, i activen el nostre sistema d’alerta i de perill. Així, ens podem trobar més cansats, irascibles, sensibles, de mal humor o apàtics, que són respostes naturals davant la por que estem sostenint.
A més a més, i parlant de tensió, nosaltres no partim d’una situació neutral, perquè hem viscut una pandèmia i el que això ha suposat psicològicament i emocionalment per a nosaltres fa que estiguem més susceptibles i sensibles a l’estrès, ja que durant massa temps hi hem estat exposats.
No és estrany que se’ns activin coses que creiem que teníem superades o ferides emocionals que teníem en l’oblit i, ara, per aquesta activació constant del sistema d’alerta del sistema nerviós, tornin a sortir a la superfície o es manifestin en forma de símptomes físics o de malestar emocional.
Per tot això és necessari que ens cuidem. Com?
-
Reduint l’exposició constant a aquesta informació, sobretot a les imatges o mitjans sensacionalistes. Jo els evitaria radicalment, i encara més si notem algun senyal d’estrès o de malestar emocional.
-
Introduint altres temes de conversa amb les amistats.
-
Caminant, fent exercici i estirant el nostre cos activarem el nostre sistema parasimpàtic, el millor amic en aquests casos, que ens ajuda a mantenir l’equilibri intern, reduir l’estrès, poder descansar en condicions i tenir més capacitat per resoldre problemes o trobar solucions.
-
Enfocant-nos en el que podem fer, informant-nos sobre on i com podem aportar el nostre granet de sorra i fent-ho. Això mobilitzarà la nostra por, ens connectarà amb els nostres recursos i capacitats, i ens portarà bons sentiments, tan necessaris en aquest moment.
-
Demanant ajuda a professionals de la salut si no ens sentim bé i no esperant que es compliqui més.
— Acostem-nos més a casos reals. Als infants que arriben i a les escoles que els acullen. Quin paper hi poden teniri com l’han d’enfocar el professorat i la direcció d’aquestes escoles? I els pares, mares i infants que els reben?
El paper que tenen les escoles i les persones que els acullen és importantíssim, perquè estem intervenint en un moment molt delicat de la vida d’aquests infants i les seves famílies. És difícil resumir aquí indicacions concretes, ja que podríem parlar-ho una bona estona. Ho intento.
Alguna cosa tan bàsica com tractar la limitació de la barrera de l’idioma amb intèrprets, usant el traductor de Google o bé amb plantilles que facilitin la comunicació ens ajudarà molt a tots. El llenguatge no verbal i la nostra calma seran essencials per ajudar-los aquí, tenint en compte, també, que tant per la seva cultura com pel trauma que estan vivint un excés d’emoció per part nostra els pots aclaparar i espantar. En aquest sentit, hem d’oferir tranquil·litat, tendresa i contenció per poder ser la font segura i de regulació que necessiten.
És bàsic, doncs, que nosaltres estiguem regulats emocionalment, que evitem escandalitzar-nos o dramatitzar el que ens expliquen, mostrar excés d’empatia o dir que entenem el que els passa, ja que pot bloquejar la seguretat que necessiten per expressar-se i deixar que ho facin és molt necessari.
Els infants necessiten dibuixar i jugar per poder regular les seves emocions. Oferir-los un espai on se sentin confiats per expressar el que porten implica no jutjar, criticar o espantar-se per algun dibuix que facin. Si necessiteu ajuda o orientació consulteu professionals de la salut especialitzats en trauma i/o situacions d’emergència o crisi, no ho mostreu a les criatures perquè per a elles és bàsic poder expressar-ho i necessiten fer-ho per recuperar la seva salut mental i emocional.
Cal entendre el procés que estan passant i els efectes que els provoca: estan molt espantats i molt enfadats (qui no ho estaria?). No s’ha d’esperar d’ells, doncs, que “portin bé les coses” o “es portin bé”, sinó que se’ls ha d’acollir si fan rebequeries o mostren irritabilitat, plors, excés d’activació, pors o terrors nocturns i/o diürns sense aparent motiu o desencadenant visible, aïllament o poques ganes de fer coses, manca de ganes de jugar o retrocessos en el desenvolupament i en les capacitats que després tornaran a recuperar, com fer-se pipí o caca de nou (entre d’altres). Se’ls ha d’ explicar que tot plegat és normal.
Tot això es pot donar, perquè són símptomes de l’estrès agut que estan vivint. Si els acompanyem bé els ajudarem, però, si es mantenen, cal demanar ajuda a un o una professional. No els forcem que facin, perquè de mica en mica aniran agafant confiança. Donem-los temps i entengue el perquè de tot.
El paper dels altres infants és clau i ells tenen una saviesa especial que farà que els puguin ajudar molt bé. Donem-los espai perquè juguin entre ells i facin activitats en equip, que és el més important perquè recuperin la confiança perduda i la por en l’ésser humà. Us adjunto un conte d’una companya que ens ajuda a explicar als nens i nenes què passa:
Protegim els infants i les famílies russes perquè ells no tenen culpa del que passa i la nostra discriminació, encara que sigui involuntària, pot fer-los molt mal. Tinguem present que poden estar molt enfadats o bé que odiïn durant un temps els “russos”. Considerem-ho com un sentiment que necessita ser expressat sense jutjar-lo, però treballem després en la no-discriminació i en la integració. Expliquem-ho bé als infants perquè no es creïn enfrontaments amb nens i nenes russos per empatia amb els ucraïnesos, i a la inversa. Per fer això revisem nosaltres mateixos la nostra mirada cap a aquesta població.
Contactar amb professionals de la salut experts en trauma i amb organismes com els col·legis de psicòlegs de cada comunitat, així com amb la Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR), per exemple, ens donarà recursos que ens ajudaran.
Per no allargar-me més, adjunto un document fet per una companya que penso que pot ser de gran ajuda:
— I, en cas de voler acollir persones refugiades -en concret, d’Ucraïna, però siguin del conflicte que siguin-, què cal tenir en compte? I, si ja s’està acollint, com s’ha d’actuar, què es pot recomanar des del teu punt de vista professional?
Bé, com deia en l’anterior pregunta, entendre d’on venen i el que estan vivint: un trauma actiu (no ha acabat) i que és continu (l’experiència traumàtica no és única, sinó que van sumant traumes i pèrdues amb les quals han d’anar lluitant). Tot això farà que estiguin sempre alerta, molt sensibles a l’entorn, que mostrin por per coses que aparentment no són perilloses, però que en aquests moments per a ells ho poden ser, com sortir al carrer, anar a dormir, relaxar-se, jugar… Hem d’acompanyar-ho tot entenent que forma part del trauma que estan vivint i sense forçar-los, ja que pot bloquejar-los.
Com a exemple cito un periodista colombià exiliat, sociòleg i escriptor, molt valent i aventurer en el seu país, que escriu en els seus primers dies d’exili a Barcelona:
“Los primeros pasos los di como un animal enjaulado y no quise salir del apartamento hasta unos días después. Lo hice con miedo, y solo para mirar alrededor del lugar donde vivia. Me daba miedo alejarme del sitio que comenzaba a colonitzar, donde tenia mi cama, mi ropa, mis zapatos. Sentía que más allà de unes pocas cuadras caía en un mare ignotum; sentia como si una muralla me impidiera ir muy lejos . Sólo unos díass depués, cuando ya sabia dónde estaban el mercado, la lavandería, el bar, dónde vendían el Periódico, me atrevía a salir de ese primer círculo y pasear por las Ramblas, sentarme en un cafè, coger un bus, montar en metro. Quizás pude començar a conocer ese nuevo mundo cuando quise escribir sobre él para mis amigos”
Un silencio negro, por Alfredo Molano.
Penso que explica molt bé els efectes de la por al cos i de com aquesta, de mica en mica, quan recuperem la seguretat, va afluixant i permetent un nou futur amb certes il·lusions.
Espero que hagi estat útil i del vostre interès.
Mercè Morán Molins
Psicòloga i psicoterapeuta especialitzada en trauma i EMDR.