Està actualment reciclant-se una idea que no és pas nova, però que surt amb força i sembla nova, que seria el que s’anomena Facts Management, o dirigir basant-nos en fets. Una altra versió seria la de dirigir basant-nos en evidències, que fa temps que es proposa i estaria més a prop del científic management de tota la vida de Taylor, per exemple. Un dels acadèmics amb més èxit en proposar aquesta actualització de basar-nos en fets és l’acadèmic americà Jeffrey Pfeffer. En el seu llibre Hard Facts, Dangerous Half-Truths and Total Nonsense: Profiting from Evidence-Based Management, intenta explicar que moltes vegades els directius es basen en axiomes que no tenen cap sentit, i que serien mitges veritats.
Però interpretar malament i definir malament què són fets i què no, ens porta al risc de caure en la pretesa concreció de tot allò inconcret, com seria l’extrem ús d’indicadors. Pretendre acceptar que els indicadors són fets concrets, quan en realitat solen ser mesures de qüestions complexes immesurables, encara és pitjor, perquè ens faria pensar que estem dirigint basant-nos en fets, quan en realitat estem dirigint basant-nos en una mitja veritat (molt estesa en direcció d’empreses) que tot es pot mesurar i que cal fer-ho amb indicadors. I això tampoc és direcció basada en fets o evidències, sinó direcció basada en falsos fets i falses evidències. Cauríem en la trampa de dirigir pensant que ens basem en fets quan tampoc ho estem fent de cap manera; ens estaríem enganyant dues vegades, doncs. Voler aproximar-nos a la realitat i conèixer-ne la part essencial necessària és clau en els processos de dirigir. I encara ho és més quan es tracta de prendre decisions que no són plaents per a qui les pren. Però és que, a més, cal tenir molt clar que el nostre coneixement del que passa es basa sempre en unes percepcions que cal anar millorant a través de l’acceptació dels fets, practicant la humilitat. Mai tenim el coneixement complet del que passa i, per tant, sempre es fa necessari escoltar opinions diferents a les nostres per tal de fer-nos una composició més realista. Els fets són interpretables, la realitat té moltes visions diferents, i no sempre aquella primera intuïció o opinió és la més encertada i útil per a prendre una decisió. Per a les empreses, cal ajudar els directius a acceptar la realitat i enfrontar-s’hi de cara a poder acceptar els problemes i trobar-hi sortides. Veure els escenaris possibles amb serenitat i tocant de peus a terra permet aportar més garanties d’èxit en decisions difícils. En alguns casos s’ha de poder afrontar amb realisme un redimensionament de les empreses sense renunciar al futur i a l’esperança que se’n sortiran, la qual cosa no sempre és fàcil. El primer que passa en moltes empreses consolidades és que hi ha una forta negació a acceptar la realitat quan aquesta realitat té regust de fracàs. El segon és que la realitat s’afronta de manera poc ponderada i els desitjos del que ens agradaria que es produís passen per davant de les evidències, i això ens fa vulnerables com a directius. Però moltes vegades hi ha un risc encara pitjor, que és no escoltar allò que no ens agrada. O no mirar aquelles evidències que no ens fan sentir bé. Cal encarar-les pensant que si no ho fem ara, això no només no es resoldrà, sinó que empitjorarà. I cap indicador ni solució màgica servirà per a prendre una decisió. Els indicadors només ens serviran per tenir una mica més d’informació per a les diagnosis que cal fer, res més. No existeix cap recepta senzilla ni immediata, i moltes vegades no és no tenir evidències, sinó senzillament no voler-les veure. Cal dirigir basant-nos en la realitat (fets concrets i evidències), però sobretot voler acceptar que cal combinar l’entusiasme i el realisme per a trobar solucions que ens ajudin a encarar el problema sense defugir ni allò que està passant ni les seves conseqüències. Segur que redescobrir Taylor i els clàssics ens hi pot ajudar. Noves realitats amb visions sàvies de sempre.