OPINIÓ | El valor de les coses es troba en el seu just equilibri entre dos extrems que normalment són més similars que no ens pensem. Sobretot quan mirem les conseqüències que generen (que en general, mai són positives). I això esdevé molt important en la confiança, variable, que mai s’ha acabat de definir, però que tothom coincideix que és bàsica en les relacions humanes.
Trobaríem en un extrem els empresaris que són desconfiats. Cal dir que aquesta opció és la que s’ha justificat més des de les teories de direcció. Per què? Doncs perquè en moltes teories es veu la persona com un ésser egoista que només busca el propi guany personal. I els empresaris que s’han educat en aquesta tradició acaben pensant que els treballadors tenen uns interessos oposats als seus (treballar com menys millor), quan ells volen que facin just al contrari (treballar al màxim, ja que amb el mateix “cost” tindran més diners a la seva butxaca).
I què en pensa el treballador? "Perquè hi guanyi l’empresari jo ja faig prou. I s’ho mereix, per malpensat". I no continuo: tots tenim clar com continua la història. Arribats a aquest punt, l’empresari s’obsessiona a controlar el treballador egoïsta, i havent provat tots els sistemes de control possibles, acaba veient que no n’hi ha cap que li garanteixi aquest control. Conclusió: l’empresari intel·ligent acabarà veient que la teoria del control absolut basada en la desconfiança és irracional. I força inútil també.
Perquè no es fonamenta en com som les persones. Les persones necessitem confiar i que ens facin confiança. I basar la confiança en com és l’altre: en la seva competència professional, en les seves ganes de fer les coses bé (integritat) i en la seva capacitat per actuar per interessos que no siguin exclusivament seus (tot i perdent-hi a curt termini).
Així doncs, partir sempre de desconfiar demostra una absoluta falta de criteri. Estem donant per bona una teoria que no és vàlida ni pràctica, i que és injusta amb el treballador i amb l’empresari. L’altre no és sempre com jo el veig, i he d’aprendre a veure’l tal com és.
Ara anem a l’altre extrem, on trobem empresaris que confien en tothom per fer del món “un lloc millor”, diuen. Pateixen la síndrome de la confiança cega, que justifiquen de manera poc profunda, per sentir-se bé ells. Dir als col·laboradors allò que no ens agrada és difícil i el bon rotllo superficial s’esvaeix sense pietat. Però encara que costi dir el que a un no li sembla bé, és la manera de fer que la relació acabi essent més real. És així com la confiança, tan necessària perquè les coses funcionin, esdevé autèntica.
I només la confiança autèntica genera conseqüències positives. En una persona manifestament incompetent no hi puc confiar, i l’hi he de dir. Així pot millorar i alhora permeto que aquells que ho fan bé rebin el tracte d’acord amb el bé que ho fan.
No hi ha res més insuportable que un cap que tracta tothom igual, tant si mira o no de fer les coses bé. Tractar amb un cap així és una tortura que no desitjo a ningú.
Per tant, seguir una teoria que no funciona, és no tenir criteri. Topa amb la realitat que indica que en les relacions entre persones cal confiança. Necessitem als altres (la seva expertesa, la seva integritat i les bones intencions cap a nosaltres).
Ara bé, confiar cegament en tothom és no tenir criteri a avaluar la relació: genera injustícia i fa que ningú millori. Les persones hem de tractar de manera diferent a cadascú, en funció de què fa i com ho fa. Els extrems es toquen perquè generen conseqüències molt similars i es basen en la nostra renúncia com a directius a aprendre a tenir criteri: mullar-nos amb l’opció a equivocar-nos i haver de rectificar i no deixar-nos portar per les nostres reaccions a curt termini sigui el "bon rotllo" de “tothom és bo” o el "mal rotllo" de “tothom és un gandul”. El criteri l’hem d’entrenar per a fugir dels extrems.
Per Natàlia Cugueró, de Get a Partner