OPINIÓ | Una de les tasques més difícils a les empreses és la de portar persones, és a dir, ser responsable de feines que requereixin la col·laboració d’un equip de professionals.
Portar un equip vol dir que cadascú és responsable de la seva feina, però en darrera instància hi ha una persona que és responsabilitza de la feina que fa l’equip, i vetlla perquè la feina hi sigui i amb la qualitat adequada. De fet, la major part dels conflictes que apareixen a les empreses es troben relacionats amb les persones, les relacions entre aquestes i les seves percepcions.
Qui no ha estat en situacions en les que algú es queixa de que treballa molt, on hi ha alguna persona que sempre es penja dels altres, es fa la víctima i no es responsabilitza de la pròpia feina, o d’aquell treballador que no té visió global i no es coordina amb els altres. Però com podem portar persones, cadascuna de les quals té la seva percepció de la realitat?
Doncs, de solucions màgiques no n’hi han. Un enfocament sistèmic no és adient, perquè no existeix cap sistema automàtic que faci que les persones es coordinin, facin la seva feina, la facin bé i tinguin les motivacions i intencions adequades, treballant coordinadament. Només per començar, les motivacions i intencions no es poden observar directament, amb prou feines intuir-les.
Llavors, què podríem fer? En primer lloc, reconèixer que allò que pensem nosaltres, només són les nostres percepcions. I en segon lloc, acceptar que l'única manera d’estar segurs que s’ajusten a la realitat és contrastar-les amb les dels altres a través de parlar dels fets. Tot és opinable, però els fets, encara que algun relativista opinaria el contrari, són l’eina més objectiva que tenim al nostre abast perquè pugui servir-nos de punt de partida.
I, arribats aquí, el tercer punt: reconèixer que de fets n’hi ha diversos, i que quan els discutim, cadascú intentarà destacar aquells que l’afavoreixin. Per exemple, si jo tinc la sensació que treballo molt i és un fet que em passo moltes hores a la feina, intentaré destacar aquestes hores que estic a la feina per justificar la meva percepció. Però són les hores l’únic fet rellevant? Doncs no, també és important el “què” estic fent a la feina i la quantitat de feina feta. Per tant, en una situació com aquesta hi ha, almenys, dos fets importants: les hores treballades i la feina feta.
Com gestionar una situació així? En el cas que ambdós fets coincideixen, semblaria que les percepcions i els fets es trobarien alineats, i que seria senzill encetar una conversa constructiva amb algú sobre la meva percepció de que treballo massa. Però en cas de només produir-se un dels dos fets, m’hauré d’explicar millor.
Pel cas de passar moltes hores a la feina, però amb una productivitat insuficient, hauré de buscar altres fets que mostrin a què he dedicat les hores. Pel cas de treballar poques hores a una elevada productivitat, potser em sigui més senzill ajustar personalment la sensació, baixant el ritme, o parlant amb el cap perquè em promocioni.
Perquè, en general, i aquí també és molt important tenir-ho present, no tots els fets són igualment rellevants per parlar d’allò que percebem. No és el mateix que algú justifiqui la sensació de treballar molt a través de les hores treballades que dir que treballa a un ritme molt elevat.
Treballar moltes hores no garanteix fer molta feina, de fet, pot ser un indicador d’ineficiència. En canvi, fer molta feina amb poques hores, pot portar al responsable a decidir compensar pel cansament, donat que conviuen eficàcia i eficiència.
Cal començar a acceptar que les percepcions són com les opinions, cadascú té les seves. Des de la percepció pròpia és difícil portar persones, el més segures que les percepcions no siguin coincidents i ni tan sols properes. Ara bé, si intentem ser conscients dels fets, analitzant-los i ponderant-ne la importància relativa, podrem veure quines percepcions semblarien justificades per posar-nos d’acord. Per a gestionar persones calen fets i un cop arribats aquí decidir en funció d’aquests.
—
Natàlia Cugueró, sòcia de Get a Partner
Article original publicat al Diari de Terrassa.