L’estiu és l’època de l’any en què se celebren més festes majors a tot Catalunya. És moment de castellers, balls, titelles, concerts, correfocs, sardanes, castells de focs… Però anem a pams: si aquest apunt fos una festa major, ens tocaria començar pel pregó o crida, que és el discurs que pronuncia una personalitat per anunciar l’inici de la festa. Us anunciem, doncs, que tot seguit fem un recorregut pels actes i activitats de festa major per repassar-ne el vocabulari.
Una de les protagonistes de les festes majors catalanes és sens dubte la cultura popular o folklore, és a dir, el conjunt de tradicions, creences, llegendes, dites, etc., populars, heretades del passat i pròpies d’un territori. Per exemple, per festa major, és tradicional que es faci una cercavila, sovint mal anomenada passacarrers per influència del castellà pasacalle. A la cercavila els vilatans recorren els carrers del poble al so de la música, sovint acompanyats dels gegants, els nans o capgrossos i el bestiari popular de la ciutat o poble. Bestiari és el nom que reben les figures que representen animals i que són exhibides per festes; aquests animals poden ser reals, com l’àguila o àliga i la mulassa, o fantàstics, com el drac i la cuca fera.
En tota festa major no hi pot faltar la teca. En aquest àmbit us resultarà útil saber que el sufix -ada és molt productiu en català per formar noms amb el significat de ‘menjada de’. Així, a les festes majors hi podem fer una sardinada, una arrossada o una botifarrada de bon matí, del que gaudireu és d’una xocolatada, on menjareu xocolata desfeta, i no la xocolata a la tassa que alguna vegada copiem erròniament del castellà, chocolate a la taza.
És el moment de fer baixar la xocolata i la coca amb els jocs de cucanya. Podeu jugar a trencar l’olla, a estirar la corda, a arrencar cebes, a curses de sacs, a la gallina cega, etc. I si encara teniu gana, podeu anar a fer un volt per la fira i cruspir-vos un cotó fluix de sucre o sucre filat, o unes quantes ametlles garapinyades, que s’escriu amb una sola erra perquè ve del verb garapinyar (‘recobrir d’almívar pres formant grumolls’). Per acabar de passejar-vos per la fira en català, heu de saber que pugeu als autos de xoc (autochoques, en castellà), als cavallets (tiovivo o caballitos, en castellà) i a la roda de fira (noria també és castellà).
I si aquest apunt fos una festa major, hauria arribat l’hora dels adeus*.
Font: El blog de l’Optimot (www.gencat.cat/optimot)
————————————————————————————————————————
*Per cert: saps que adeu ja no porta accent d’ençà de l’aparició de l’Ortografia Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans del 2016?