OPINIÓ | En les empreses no es pot obviar l’ètica. I un cop aquesta alimenta les nostres tries, cal actuar d’acord amb ella.
Ara es parla molt de responsabilitat social corporativa, és a dir, que les empreses incideixin en el seu entorn immediat i el millorin, i fomentin bones pràctiques amb tots els grups d’interès. Aquesta responsabilitat social moltes vegades no parla directament de l’ètica, com si aquesta ja s’hi trobés de sèrie. Potser hi ha una percepció molt estesa que l’ètica és massa teòrica, i que cal passar a la pràctica. La responsabilitat social, llavors, posant el seu èmfasi a incidir en la pràctica i no quedar-se en la mera teoria, s’enfoca en els impactes socials, i obvia el debat de què està bé i què no.
Però les persones necessitem entendre què hi ha darrere de determinades pràctiques, ens calen les raons que fonamentin el que està bé i el que no. I per tant, la responsabilitat social no pot excloure l’ètica dels impactes, atès que és imprescindible per comprendre el perquè s’han fet unes determinades tries i no altres.
Perquè fer bé una cosa no vol dir fer el que cal. Moltes empreses fan molt bé moltes coses, i potser algunes que no haurien de fer. Per exemple, pot passar perfectament, i ho hem vist darrerament, que algunes empreses tinguin un departament de responsabilitat social amb programes adreçats a becar bons estudiants, un codi ètic de bones pràctiques ben escrit i documentat, i que estiguin enganyant sobre les seves emissions contaminants. Què falla? Doncs la integració de l’ètica en la responsabilitat social, i una visió molt més àmplia de què vol dir ser responsable socialment. Perquè la responsabilitat social comença primer de tot pels grups d’interès més importants: els treballadors i els clients.
I quan una empresa obliga els seus treballadors a fer bé (tècnicament bé) allò que no haurien de fer, els està ensenyant a fer el que no cal i deixar de fer el que cal. Aquestes empreses tenen desconnectada la seva pràctica principal del què seria la responsabilitat social corporativa. I poden fins i tot tenir codis de bones pràctiques que queden en paper mullat, perquè en molts casos són massa intangibles i no queda clar si cal complir-los, ni tampoc existeix la sensació que impregnin el fer del dia a dia. Serien empreses que no es creuen la seva responsabilitat social i que separen el fer les coses tècnicament bé, de fer allò que cal fer i està bé, no fent coses que no estan bé.
Actualment existeixen empreses que tenen recursos destinats a la responsabilitat social, però manca posar al darrere de “social” la paraula “ètica” per tal que la responsabilitat prengui les dimensions adequades. Són empreses que poden fer accions de responsabilitat social lloables, però deslligades de l’ètica en majúscules, una ètica que hauria d’impregnar aquestes accions més desconnectades de la seva activitat (aquestes beques que dèiem), però sobre tot, la seva activitat principal, fer allò que dóna valor als seus clients (allò que cal fer) i fer-ho tècnicament bé. Si només fan les coses tècnicament bé, no és suficient. De fet, pot ser fins i tot pitjor.
La pregunta simple és: qui preferiríem que ens robés la cartera, un bon lladre o un mal lladre? Clarament el segon,perquè segurament tindríem més possibilitats de recuperar-la. Doncs traslladat als treballadors, millor que no els convertim en bons lladres, ni tampoc que donem el missatge que aquí per prosperar cal robar, ja que els que no vulguin fer-ho acabaran estressats o marxant. Els treballadors volem en general desenvolupar-nos fent bé el que realment té sentit per a nosaltres fer bé. Ser tècnicament molt bo fent una cosa que està malament ens desconnecta del sentit més vocacional de la nostra feina i ens transforma en mercenaris involuntaris. Ens condueix a inevitablement a l’alienació. I tots els treballadors mereixem desenvolupar-nos com a persones integrals i no merament com a bons tècnics.
Autora: Natàlia Cugueró, sòcia de Get a partner