OPINIÓ | És molt freqüent que els contractes de préstec per adhesió, és a dir, aquells contractes que no són negociats sinó imposats per la part creditora, incloguin una clàusula amb un tipus d’interès de demora del 24%, el 27% o fins i tot el 29%. Estan contingudes en contractes dels grans bancs. El dramatisme d’aquesta clàusula sol posar-se de manifest en els casos d’execucions hipotecàries i quan es liquiden els interessos una vegada pagat el principal.
A l’inici del procediment la interlocutòria judicial que despatxa l’execució haurà fet una previsió prudencial dels interessos i les costes que es causaran durant l’execució. A aquests efectes la llei entén suficient l’import del 30% del principal reclamat. Així, si es reclamen 20.000 €, la previsió de costes i interessos serà de 6.000 €. Però una vegada cobrat el principal reclamat, pot ser que les costes i els interessos ascendeixin a 16.000 €: 5.000 € per costes (els advocats estem radiants d’alegria quan es pot cobrar una condemna en costes!) i 11.000 € pels interessos si l’interès de demora era al 29% i la devolució del préstec s’ha pogut completar en 2,5 anys. Per tant, la factura passa del 30% inicialment previst al 80% per culpa sobretot dels interessos.
Els tribunals massa vegades han beneït aquestes clàusules per un mal entès principi de la llibertat de pactes, perquè és menys problemàtic donar la raó al poderós o perquè l’aplicació humana i equitativa de les normes jurídiques exigeix un sobreesforç. Afortunadament el panorama ha canviat molt per als consumidors i usuaris gràcies a l’empenta de les directives europees i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
Així, la recent sentència del Tribunal Suprem de data 22 d’abril de 2015 no deixa dubte sobre la facultat i l’obligació que tenen els jutjats i els tribunals de controlar la possible abusivitat de les clàusules no negociades individualment que estableixen interessos de demora en els contractes de préstec amb consumidors. I el que és més rellevant: recull i crea criteris per a determinar quan la clàusula és abusiva i quines conseqüències deriven de la seva declaració de nul·litat. Sens dubte, això és important perquè facilitarà el treball dels jutges i magistrats a l’hora de fer justícia.
Pel que fa a la qualificació de clàusula no negociada individualment, el Tribunal Suprem, en la sentència que comentem, trasllada la prova al professional (provant, per exemple, que ha concedit a l’adherent una contrapartida). La conseqüència de la falta de prova de la negociació de la clàusula d’interessos de mora determinarà la seva naturalesa de “condició general” i, per tant, que el seu contingut pugui ser objecte de control.
I a partir de quan es consideren abusius els interessos de demora?
La referida sentència del Tribunal Suprem ens recorda els següents casos legals:
L’art. 1108 del Codi civil preveu com a interès de demora, per al cas que no existeixi pacte entre les parts, l’interès legal.
En matèria de crèdit al consum, l’art. 20.4 de la Llei 7/1998, de 13 d’abril, sobre condicions generals de contractació (LCGC), estableix per als descoberts en compte corrent en contractes concertats amb consumidors un interès màxim consistent en una taxa anual de dues vegades i mitja l’interès legal.
El nou paràgraf tercer de l’art. 114 de la Llei hipotecària (LH) preveu que “els interessos de demora de préstecs o crèdits per a l’adquisició de l’habitatge habitual, garantits amb el propi habitatge, no podran ser superiors a tres vegades l’interès legal del diner i només podran meritar-se sobre el principal pendent de pagament.”
L’art. 20 de la Llei 50/1980, de 8 d’octubre, de contracte d’assegurança (LCS), preveu com a interès de demora per a les companyies asseguradores el consistent a incrementar en un cinquanta per cent el tipus d’interès legal, que passats dos anys no pot ser inferior al 20% anual.
L’art. 7 de la Llei 3/2004, de 29 de desembre, de mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials, disposa un interès de demora de set punts percentuals per damunt del tipus del BCE.
Finalment, l’art. 576 de la Llei d’enjudiciament civil (LEC), a falta de pacte entre les parts o de disposició especial de la llei, estableix com a interès de mora processal el resultant d’addicionar dos punts percentuals a l’interès legal del diner.
Repassades les anteriors disposicions, el Tribunal Suprem n’extreu la conclusió que en el cas dels contractes de préstec personals amb consumidors i sense garantia real, l’interès de mora establert en clàusules no negociades ha de consistir, per tal que no resulti abusiu, en un percentatge addicional que no ha de ser molt elevat, atès que l’absència de garanties reals determina que l’interès remuneratori sigui ja més elevat que en els préstecs amb garantia. I, per a aquests préstecs, l’increment de dos punts percentuals previst a l’art. 576 LEC per a fixar l’interès de mora processal és el criteri més idoni. De manera que el Tribunal Suprem considera abusiu un interès de mora que suposi un increment en més de dos punts percentuals respecte de l’interès remuneratori pactat.
Quant a l’efecte de la declaració d’abusivitat, la repetida sentència del Tribunal Suprem, que corregeix en aquest punt una anterior sentència del Tribunal de Justícia Europeu, entén que aquest no pot consistir en la supressió de tot tipus d’interès, sinó només de la part específica de l’interès moratori, i que ha de subsistir el remuneratori. Quelcom que ja està sent criticat durament per diferents autors.
En el cas abordat, el Tribunal Suprem va declarar abusius uns interessos de demora del 21,8% i els va substituir pels remuneratoris, que estaven a l’11,8%.
Malgrat que aquesta sentència del Tribunal Suprem és transcendent, hi ha encara un camí important per recórrer en matèria de clàusules no negociades individualment amb interessos de demora abusius:
1. La sentència no transcriu la clàusula que declara nul·la, ni ordena la seva inscripció en el Registre de condicions generals de la contractació, ni tampoc ordena al professional que elimini la clàusula abusiva dels seus contractes.
2. Els jutges i els tribunals han de valorar d’ofici si la clàusula dels interessos moratoris és abusiva en els contractes amb consumidors. Els contractants adherents poden oposar també la condició de clàusula abusiva. Però, en el cas d’un procediment executiu, només es pot fer el control en el moment de despatxar l’execució?
Alguns tribunals entenen que en els procediments executius les qüestions relatives als interessos de demora han de ser oposades quan hi recau la interlocutòria que despatxa l’execució, o sia, a l’inici del procediment. En l’incident de liquidació d’interessos només poden ser debatudes qüestions merament quantitatives. Pot haver reforçat aquesta postura el fet que actualment el LEC prevegi específicament com a motiu d’oposició l’existència d’una clàusula abusiva (558.1 – 7a LEC, introduïda per la Llei 1/2013 de 14 de maig).
No obstant això, és un criteri molt dubtós perquè la interlocutòria que despatxa l’execució pot no contenir cap pronunciament sobre el tipus d’interès de la liquidació; només estableix una previsió legal de costes i interessos, i considera suficient fixar-los en el 30% del principal reclamat. No és, doncs, fins que es practica la liquidació que es pren en consideració la clàusula dels interessos de mora que fins a aquest moment no ha tingut aplicació i no es podia saber a quant ascendirien i fins a quin punt resultarien abusius.
3. Si bé el concepte d’abusivitat té aplicació sobretot en els contractes amb consumidors, perquè s’ha desenvolupat normativament, és clar que la qualificació de clàusula abusiva també és possible en els contractes d’adhesió entre professionals o empresaris.
Això sí, per tal que els empresaris i professionals adherents puguin gaudir de protecció davant de les clàsules no negociades individualment que estableixin interessos moratoris abusius serà necessari:
a. Que el prestatari professional adherent ho al·legui oportunament, sense que el jutge d’ofici pugui fer el control de l’abusivitat.
b. Que el prestatari acrediti l’abusivitat dels interessos moratoris en el cas concret. Per tant, que acrediti que la clàusula és contrària a la bona fe i causa un desequilibri important entre els drets i les obligacions de les parts.
Això no obstant, sovint els tribunals són massa automàtics en negar als empresaris i professionals la protecció que es reconeix als consumidors i usuaris, fent d’aquesta distinció un dogma, una categoria formal i rígida, excessiva fins i tot des de la lectura dels textos legals i dels principis informadors del nostre ordenament jurídic (només cal veure l’exposició de motius de la LCGC, LEC, LCS o l’art. 9 de la Llei contra la morositat en les operacions comercials, a més de disposicions vàries del CC: 7, 1103, 1154, 1258).
Com a honrosa excepció val la pena citar la sentència de l’Audiència Provincial de Còrdova, de 12 de novembre de 2013, que va modificar a favor d’un empresari adherent una clàusula amb un interès moratori del 24% per deixar-la al 12%.
Jordi Badia, Advocat de Lex-it Advocats, especialista en dret civil