OPINIÓ I Tots en algun moment o altre ens hem plantejat objectius que serien a mig termini, i que no és tan senzill aconseguir ni acomplir.
De fet, al ser a mig termini acostumen a necessitar recursos de tota mena, i la implicació de moltes persones.
Quan ens plantegem aquests objectius també acostuma a passar que representen una certa ambició per a nosaltres i, per tant, una incertesa en el seu acompliment.
Estem preparats per a aconseguir-los, però no en un cent per cent, estem posant al límit les nostres capacitats. I, una altra qüestió important, moltes vegades no hem previst altres qüestions al pensar en ells, en el sentit de que encara que es compleixin, potser hem sobredimensionat el què representen, pensant que ens aportaran més del què realment ens acaben aportant.
O, potser encara que els assolim, tenen associades conseqüències no esperades (que poden agradar-nos o no), que poden venir implícites i que no havíem considerat ni previst.
En definitiva, al tractar-se d’un repte per a nosaltres, difícil, i en certa manera desconegut, cal anar revisant si es van aconseguint, i si en fer-ho ens agrada el què anem obtenint o no, aprenent.
De fet, la part interessant dels objectius més difícils que ens proposem és que acostumen a portar canvis. I de fet, si pensem en nosaltres mateixos, moltes vegades els canvis importants arriben mentre anem aconseguint coses que representen un repte que també ho és, i de vegades com a conseqüència no esperada d’allò que havíem definit de manera explícita dins del repte.
La sensació que tenim quan estem observant canvis que no havíem previst, pot ser d’incertesa i de malestar. Podem pensar que hem sigut massa ambiciosos amb els objectius i, per tant, lamentar-nos de la situació.
Però en realitat aquests canvis són inevitables si volem aconseguir coses importants per a nosaltres. És impossible voler avançar i tenir-ho tot controlat.
De fet, a part d’impossible és no desitjable, perquè anul·la l’aprenentatge més valuós, aquell que afecta el nostre autoconeixement, perquè ens posa al límit de les nostres capacitats actuals.
Per tant, encara que sigui temptador el lament a curt termini, i pensar que hauríem d’haver sigut menys ambiciosos, potser és millor adonar-se que els processos per aconseguir reptes i, per tant, canviar i aprendre, no són lineals. Els podríem dibuixar com una espiral ascendent.
Quan ho mirem des de fora, veiem que l’espiral avança, això si, amb la seva forma específica. Però si ens posem a dins de la mateixa, de vegades tenim la sensació que anem enrere.
Però és només una sensació, doncs, l’espiral sempre es ascendent. El què passa és que en certs moments, la sensació en una banda de la mateixa és que anem amunt i enrere i, a l’altra banda, que anem amunt i endavant.
I, el símil és molt real en el procés de plantejar i aconseguir els reptes. Hi ha moments de confusió, de no tenir els coneixements suficients per saber cap a on tirar, de desesperació, fins i tot, per no saber què estem fent allà, en aquella situació.
Però, mica en mica, anem consolidant nous coneixements, anem trobant les ajudes adequades, anem plantejant opcions més creatives quan semblava que ja no en quedaven, i tornem a avançar.
I en aquests moments és quan ens adonem que allò era una crisi necessària en el projecte, perquè canviar no sempre és fàcil, i avançar i aprendre tampoc.
Estem en aquell punt de l’espiral que avança i ascendeix. Tot pren un sentit, i tornem a tenir la força que teníem al principi, bé, amb una mica més d’autoconfiança, pel fet d’haver superat un moment difícil.
—
Per Natàlia Cugueró de Get a Partner