OPINIÓ | Parlar de lideratge femení, en principi semblaria que no té massa sentit. El lideratge el fan les persones, amb tota la seva diversitat i aproximacions. Posant-ho en una reducció a l’absurd seria com proposar un títol, que digués ‘lideratge dels que tenen els ulls blaus’.
Potser aquesta comparació sigui una mica radical, però des del punt de vista de les dones té molt poc sentit parlar de lideratge en femení, perquè quan una dona es prepara per accedir a una posició li agrada que la valorin pel què ha fet fins aleshores, com a persona i professional, no pel fet de ser dona. De fet, observant el món real, moltes dones mirem amb perplexitat la discriminació per raó de gènere i el fet que encara es trobi molt present. Ens costa entendre perquè costa tant canviar el paradigma i els rols que se’ns atribueixen i que es troben acceptats i es promocionen de manera sibil·lina en la societat actual, i molt més encara en el món de l’empresa, empitjorant a mida que es va escalant en posicions directives on hi ha el poder de decisió. I és aleshores, quan observem la discriminació i l’arbitrarietat que suposa que tinguem menys oportunitats i que ens trobem com a col·lectiu discriminades sense cap raó de pes. I quan ens adonem d’això és quan comencem a veure que el lideratge femení és imprescindible. Mentre existeixin les discriminacions arbitràries, i la discriminació per gènere és una d’elles, es fa necessari fer-les evidents i poder influir en que canviïn, i és quan el títol, ‘lideratge femení’ pren força, perquè el lideratge femení no busca que les dones siguin millors i manin, el què busca és la igualtat efectiva, de manera proactiva i sistemàtica. Busca que ens apoderem i arribem allà a on pot arribar qualsevol persona. L’objectiu és la igualtat d’oportunitats en totes les fases de la nostra vida, també en el món empresarial.
Hi ha qui estudia les característiques de les dones quan manen, i les compara amb com s’exerceix el seu lideratge respecte els homes. Tenen estils diferents com a mitjana. Aquest fet, particularment el trobo interessant, però no el més interessant. De fet, si prenem que són més assertives que els homes, queda el dubte de si realment ho són perquè són dones o perquè les que arriben són menys i han hagut de desplegar moltes més qualitats per a destacar i promocionar. El què realment pot resultar més engrescador i interessant és quins valors tenen les dones quan arriben a manar, com a persones, és a dir, quin és el seu rol proactiu de presa de decisions, i si aquelles que arriben continuen volent mirar per la igualtat de gènere que pateixen la resta. El lideratge en femení pren força si quan les dones manen ajuden a canviar el món apoderant altres dones. Si som conscients que només un 20% dels membres de consells d’administració de les companyies de l’Ibex 35 són dones i que la majoria de Patronals estan presidides i dirigides per homes, una de les maneres de canviar-ho és que aquest 20%, quan siguin a dalt facin denúncia continuada de que només són un 20%. I si es fan pesades, mala sort, la discriminació és molt més pesada i la prenem amb una normalitat que de vegades espanta. Tenim la meitat de la població mundial (almenys) discriminada arbitràriament, i això ens hauria de fer treballar sense descans perquè canviï, doncs ens estem permeten perdre el talent de la meitat de la població. Si les dones arriben podran implementar de manera efectiva els plans d’igualtat en tota la jerarquia, podran prendre les decisions en entorns no estrictament masculins. Com deia Sir John Templeton, una persona que va acabar veient que empresa i valors ètics han d’anar junts, “I woudn’t call it radical; I would call it enthusiasm for progress”, i el lideratge femení és això, entusiasme pel progrés i per la igualtat efectiva de gènere. Perquè homes i dones ens beneficiem del talent de la meitat de la població que no el pot mostrar. En la igualtat de gènere hi guanyem totes i el lideratge femení n’és la clau.