OPINIÓ | En teníem ganes: torna la rutina. Una rutina estranya, però que s’assembla força als setembres de sempre: records de l’estiu, planificació del curs, dies més curts, retrobaments, pell deshidratada…
Tot el que teníem abans, però aquest any amb la companyia de la mascareta, els gels i les distàncies. No sembla pas un gran canvi per als qui no han patit el covid de prop, oi? Però sí que ho és per a qui ha perdut persones estimades o per a qui ha fet més hores que un rellotge als hospitals.
També ho és per qui ha hagut d’abaixar la persiana del seu negoci, o qui ha vist que el compte bancari tremolava. I per a tantes altres persones que han vist com el seu dia a dia es girava com un mitjó i es convertia en una mena de malson.
A totes aquestes persones els hem de llançar un crit d’esperança i oferir-los les nostres mans, braços i el que faci falta per ajudar-les a sortir del forat. Perquè totes i tots formem part del mateix conglomerat d’ànimes i cossos que en algun moment de la vida se sentiran dèbils i que necessitaran altres ànimes i cossos que les rescatin de la desesperança.
Així doncs, en aquest inici de curs, valdria la pena fer un repàs de les persones que sabem que necessiten aquesta mà estesa i oferir-la sense esperar res més que el seu benestar. I si la necessitem nosaltres, no dubtem a demanar-la, que l’orgull no se’ns mengi, perquè no hi ha res més valent que acceptar la pròpia vulnerabilitat i deixar-se acollir per altres persones. Som una xarxa connectada per l’empatia i la cooperació. Fem-ne ús. Perquè la solitud, en éssers tan socials com nosaltres, és devastadora i no ens porta enlloc.
Si aconseguim que aquest curs el coronavirus ens faci més sensibles al dolor dels altres, benvingut sigui, haurem guanyat en humanitat.
—