Sempre es parla dels drets laborals i és veritat que hi ha molts treballadors explotats per les empreses que estan mal pagats i fan hores extres no remunerades, treballen en condicions d’estrès innecessari i en una empresa que no necessàriament és petita (en molts casos això passa a les empreses grans) ni a la qual tampoc li van malament les coses (moltes empreses han aprofitat la crisi econòmica per retallar drets sense cap mena de motiu real).
Els drets d’un treballador contractat en una empresa que no el tracta bé existeixen. És clar que s’ha de denunciar, és clar que s’han de reclamar drets quan aquests no hi són. Però quan un treballador és acomiadat, moltes vegades té uns drets, una indemnització subjecta a si ha estat acomiadat perquè l’empresa no el volia o per causes justificades. També pot haver cotitzat per tenir atur i, per tant, disposar d’un període remunerat mentre intenta cercar feina. Però ens oblidem en molts casos que encara hi ha condicions de treball molt més precàries. I aquestes serien les dels treballadors autònoms. En una empresa, el contracte laboral protegeix els treballadors, els atorga un horari, unes responsabilitats; en definitiva, uns límits de cara a què se’ls pot demanar i què no. En general, un mateix treballador, per molt que se li demani polivalència, no farà totes les funcions dins l’empresa: comercial, administratiu, màrqueting, gerència i comptabilitat, entre d’altres. Ningú s’imagina un treballador en una empresa assumint totes aquestes responsabilitats. De fet, n’assumirà algunes. Però vegem un treballador en règim d’autònoms. D’entrada, per molts menys drets a canvi, s’ha de pagar la seva quota de cotització, despesa que, tant si factura com si no, haurà d’assumir. Després haurà de pagar totes les despeses derivades de la seva activitat: l’ordinador, el cotxe, el telèfon. És a dir, tot allò que necessiti per a realitzar-la. Però, el més important: haurà de vendre (facturar) i realitzar totes les tasques administratives relacionades amb la gestió d’aquesta venda i el seu cobrament (ho podrà subcontractar, sí, però pagant). Això implica fer les factures i enviar-les, seguir els pagaments i, molt important, els impagats. Però també haurà de ser bo en allò que fa, ja que els clients són els seus caps i, per cert, molt més exigents que els caps dels treballadors. Encara no he vist cap empresari que amenaci un treballador de no pagar-li la seva nòmina; en canvi, sé de molts autònoms a qui els clients amenacen de no pagar-los les factures per les més diverses raons.
I aleshores algú em pot dir: com és que hi ha qui encara tria muntar el seu propi negoci? Doncs per diverses raons. En molts casos també per necessitat. Perquè de l’activitat que un fa no en pot viure dins d’una única empresa i, per tant, l’ha de realitzar per a diversos clients i està una mica empès a posar-se pel seu compte. La crisi també hi ha ajudat, pel fet que la feina escassegi i un hagi de guanyar-se la vida com pugui. La realitat és que un autònom ha de ser polivalent, tenir molta empatia, molta creativitat, treballar bé i moltes hores, assumir uns riscos elevats per allò que fa, sobretot quan és petit i té pocs recursos per pagar externs que puguin suplir allò que no sap fer. Ha de ser bon tècnic en la seva feina, però mitjanament bo en moltes altres qüestions. No pot ser llunàtic, ni arruixat, ni dir: “això no em toca fer-ho, perquè en el meu contracte no ho posa”. Un autònom ha de facturar uns 2.000 euros al mes, amb tot el risc que això comporta, per tenir una nòmina d’uns 1.000 euros nets, és a dir, per ser un mileurista. I resar un parenostre perquè tot vagi bé i amb les deu horetes que treballa tothom pagui i el mes vinent sigui igual de reeixit. Us sona? És el sou d’un treballador mileurista que ens sembla tan injust. Actualment els treballadors més precaris són els autònoms i no sembla que això millori.