Les persones que emprenen tenen trets en comú, és a dir, busquen realitzar de manera molt personal les seves idees, materialitzar-les i desenvolupar-les. Quan algú té la intenció de posar en marxa qualsevol iniciativa pot fer-ho de moltes maneres: en solitari, amb altres persones, partint d’una empresa ja existent o totalment des de zero. Totes aquestes formes d'engegar un projecte són possibles i no hi ha una manera única de fer-ho. El mateix risc que implica generar una iniciativa nova, incorpora el risc de totes les decisions incertes que s’han de prendre. Aleshores, acceptant el risc inherent de no saber del cert com anirà, sí que es pot intentar prendre decisions amb certa dosi de racionalitat, per tal de no potenciar innecessàriament riscos i poder, en la mesura del que sigui possible, minimitzar aquells que de ben segur que hi seran. Es diu de manera genèrica que el talent adequat i les persones adequades són pilars molt bàsics per tal de fomentar que el projecte pugui tirar endavant. Però concretem de quina manera ho són, sobretot en la figura dels socis emprenedors.
Les persones que s’involucren en un projecte ho fan amb les més diverses motivacions i objectius, i això porta que acabin concretant la seva vinculació d’una manera o altra. Hi ha qui és un soci fundador, majoritari o minoritari. Altres s’hi impliquen senzillament com a impulsors externs, o com a càrrecs de direcció del negoci que engega, quan té certa envergadura. Però el nivell màxim d’implicació al començament, i encara més quan els recursos disponibles són escassos, seria ser socis. Aquelles persones que arrisquen el seu capital, hi posen hores, idees i talent. Tot allò al servei del projecte que comença i amb tota la incertesa que representa per a les seves vides professionals i personals. I la llei bàsica en les empreses és que quan s’hi pot guanyar molt és perquè també s’hi arrisca molt. Un cop la nova activitat que s’emprèn es vol posar en marxa de debò, amb qui es compta per aconseguir l’èxit és bàsic.
Quan es comença cal tenir clar què està disposat cadascú a arriscar, a posar-hi del seu temps, a col·laborar fora de les hores de feina habituals, moltes vegades sense certeses en els ingressos ni en les despeses, i també acceptant les més diverses situacions personals. Els socis han de tenir punts en comú, però també ser complementaris. L’empresa que comença s’ha de nodrir de maneres de fer i objectius compartits, perquè tothom sàpiga cap a on s’ha d’anar, alhora que s’ha de poder parlar clar i que tothom pugui exposar dubtes i canvis de rumb. Per tant, els valors que s’han de compartir entre els socis són bàsics. I aquests han de ser la transparència i confiança per a poder manifestar tot allò que un senti en cada moment. Una cosa és pensar en la incertesa i l’altra, ben diferent, és viure-la personalment. Cal ser honest i plantejar tot allò que un està disposat a fer i allò que li costarà assumir. D’altra banda, no es poden associar persones totalment idèntiques, perquè caldran habilitats complementàries. Tret que hi hagi clarament alguna habilitat que no tingui cap dels socis, però que sigui possible trobar en la figura d’un col·laborador extern. Però aleshores s’ha d’haver parlat d’inici. Una qüestió molt freqüent entre persones que col·laboren és pensar que un fa més que l’altre, i també pensar que l’altre havia de fer alguna cosa que no ha fet. Els retrets cal minimitzar-los, i parlar molt clar de les expectatives i percepcions, des de l’inici. Ser comprensius i enfocar-se a la solució. Per tant, triar bé els socis esdevé indispensable i la seva relació es va construint a mesura que el projecte avança. L’autoestima, l’empatia, la flexibilitat i la confiança mútua són elements bàsics. Tenir bons companys de viatge és clau per fer que tothom aprengui, es desenvolupi i es pugui assolir l’èxit, sense que ningú faci renúncies impossibles ni es pensi que és fàcil.