Get a Partner ens parla de la conciliació laboral:
La conciliació laboral és un tema que preocupa en la gestió de les empreses. Les persones anem canviant les nostres necessitats a mesura que anem creixent personalment, però cada persona és un món, i segurament no es pot generalitzar. S’ha enfocat la conciliació en les mares que s’han incorporat al mercat laboral i tenen, per tant, una jornada laboral que pot arribar a ser doble. Acaben de treballar a l’empresa, tornen a casa i continuen treballant, perquè, encara que siguin tasques desitjades, a casa també hi ha feina, i moltes vegades menys valorada.
Dic les dones, que són mares, perquè aquest és el problema més generalitzat, i del que sempre es parla més, però, en realitat, la conciliació va molt més enllà. La vida és una, i la persona en aquesta vida va triant un camí que implica exercir diferents rols. I dic la persona perquè ajuda més veure-ho com un tema que afecta tant homes com dones. Quan una parella decideix tenir un fill i es parla de qui renuncia a la seva carrera professional, o qui la prioritza menys, el que acostumava a passar és que qui hi renunciava era qui tenia unes condicions laborals menys reeixides, i en moltes ocasions es tractava de la dona. Actualment ja no és així. Pot ben ser que qui tingui una millor feina per fer front a les despeses de la família sigui la dona. Però és que, a més, el model de família ha canviat i en molts casos ja no es tracta d’una parella formada per un home i una dona. Pot ser qualsevol altra situació, on en principi no quedi clar que la dona siguin la que ha de renunciar a la seva carrera professional i es decideixi fer una altra cosa en el si de la família. I també pot passar que el més adequat no sigui que continuï treballant només qui guanyi més, sinó qui pugui combinar-s’ho millor, o senzillament qui estigui més motivat per a fer-ho. I al capdavall, cal acceptar socialment que tot està bé i no posar una norma que sigui molt rígida i que no es pot adaptar a totes les circumstàncies. Pot ser que qui guanyi més tingui una feina flexible i pugui adaptar-la a les seves necessitats familiars, i de fet pot tenir ganes d’estar en l’àmbit familiar un cert temps, i, ben al contrari, pot ser que qui tingui una feina on guanyi menys no tingui cap ganes de deixar-la o renunciar-hi necessàriament, perquè de fet la feina el motivi, i vulgui trobar la manera de continuar treballant encara que sigui menys hores i per un sou pitjor.
Per tant, potser caldria obrir el ventall i veure que és un tema d’equilibris, que poden anar evolucionant i adaptant-se a les circumstàncies, que qualsevol persona que tingui diferents rols en diferents esferes de la vida pot triar en un moment determinat exercir més un rol o un altre, i equilibrar-los, i que això ja no ha d’estar cenyit a parelles convencionals, d’home i dona, ni a parelles on l’home clarament pel fet de guanyar més se senti obligat a treballar fora i, la dona, obligada a quedar-se a casa. Cal fer els equilibris d’una manera més oberta. Les empreses que són conscients que tracten amb persones amb necessitats que van evolucionant, i no jutgen de manera estricta com s’han de fer les coses, són les que acaben tenint més possibilitats de retenir el millor talent i el més motivat. Perquè qui troba l’equilibri en la seva vida, en tots els àmbits, i troba un entorn laboral que l’afavoreix, tendirà a recompensar aquella empresa que li ofereix aquest entorn laboral tan propici i estarà disposat a comprometre-s’hi més. Pensarà que hi està bé, i tindrà tendència a quedar-s’hi i donar el millor d’ella mateixa. Aquesta persona veu que la feina és un àmbit més, en equilibri amb la resta, perquè la vida de la persona, quan té sentit, no està fragmentada, i és una de sola. I les empreses que en són conscients hi guanyen molt.