OPINIÓ I Quan parlem de dirigir empreses ens cal tenir present que els coneixements que calen van més enllà de l’expertesa tècnica estricta. O, fins i tot, d’aplicar una ciència basada en coneixements que es poden generalitzar a moltes situacions (com plantejava Taylor quan organitzava la producció i deia que l’eficiència era possible, i parlava del management científic, com a eina per assolir-la).
La ciència de dirigir empreses tracta de trobar solucions a problemes complexos que, a més, al intervenir-hi persones encara els fan molt més complexos del què puguem arribar a imaginar.
D’altres en dirien un art al fet de dirigir empreses però, sincerament, això tampoc és cert, ja que en un art, la creativitat és el procés i, en dirigir empreses, el coneixement que es necessita no només es pot basar en la creativitat al servei de produir.
En una empresa cal que s’incorpori un cert criteri per tal d’escollir decisions que aportin certes dosis d’eficàcia i eficiència que siguin compartides per tothom alhora de decidir de quina manera generar valor.
En les empreses cal que els directius incorporin diversos tipus de coneixements. En primer lloc, cal entendre la tècnica que es troba vinculada amb allò que l’empresa fa. Un bon directiu ha de saber directament què fa la seva empresa o tenir-ho delegat a persones que ho sàpiguen i en les que ell pugui confiar.
En segon lloc, ha d’anar observant la realitat i utilitzar el coneixement empíric disponible al seu abast. No es pot permetre que la ciència evolucioni abans de decidir qüestions referents al seu negoci. Cal, per tant, anar veient com va el món, cal estar atent a tot allò que és verificable i observable, i anar-ho incorporant en les decisions del dia a dia.
Finalment, ha de tenir curiositat per a continuar indagant, i per anar millorant en la gestió de l’empresa i en la presa de decisions. Ha d’aprendre tot allò que pot afectar l’empresa i anar millorant en la gestió de la mateixa.
Però el coneixement científic sol és incomplet. Un directiu ha de tenir un altre tipus de coneixement intel·lectual, que Aristòtil anomenava phronesis i que s’ha traduït com a prudència, o intel·ligència pràctica (practical wisdom, en la traducció anglesa).
Que rebi tants noms ja és un símptoma de que es tracta d’un coneixement subtil que no és tan fàcil d’explicar de manera teòrica però que, en canvi, es pot entendre perfectament amb exemples de la pràctica diària del directiu, a l’hora de prendre decisions de tota mena.
Aquest coneixement, en català el podríem anomenar seny. I qui pot tenir seny? Doncs, en principi la persona que acumula certa experiència i que ha après de la mateixa.
La persona que s’ha trobat en situacions similars, que coneix de manera pràctica com van les coses del món, quan hi intervenen terceres persones. Que coneix, per tant, com reaccionen els altres, com tractar-los, com dosificar la crítica i l’elogi o reconeixement, com estar en equilibri amb tot d’externalitats que s’han d’incorporar en proporcions adequades en el moment de prendre una decisió. Aquest seny, per tant, no necessàriament voldria dir ser prudent en el sentit de minimitzar els riscos econòmics (que en direcció d’empreses sempre es considera que s’han de minimitzar), vol dir minimitzar tota mena de riscos, per exemple, en el moment de tractar persones i veure què convé fer perquè l’aprenentatge de cadascú vagi en la direcció apropiada per a tothom.
—
Per Natàlia Cugueró de Get a Partner