OPINIÓ | Quan trobem una feina, i treballem, pot tractar-se d’un lloc on podem desenvolupar la nostra vocació plenament o bé pot ser fruit d’una vocació poc clara, o fins i tot inexistent.
Tots hem escoltat consells que ens diuen d’estudiar allò que ens agrada, i d’altres que ens diuen de fer el que ens ajudarà a trobar feina, i per tant podrem ocupar-nos laboralment més ràpidament.
Això donaria per a molt i els consells varien molt depenent de l’experiència personal de cadascú, però aquí voldria mirar més la situació laboral present, i no tant com s’hi ha accedit.
Quan preguntem a les persones per allò que fan, les podríem classificar, simplificant molt, en els següents grups.
Trobem aquells que treballen en allò que volien, és a dir, sabien què volien i han trobat una feina que es correspon amb aquell primer desig.
En un altre grup hi hauria els que no treballen en allò que volien, però que saben què volen: bé perquè la seva vocació no els garanteix una subsistència o perquè senzillament no acaben de trobar la feina vocacional.
Finalment, tenim els que no saben si treballen en el que volen, perquè no saben què volen, és a dir, no sembla que estiguin preguntant-se per la seva vocació, potser perquè accepten que no la sabran mai o ja arribarà.
I en tots els grups de persones que hem comentat podem trobar-nos que n’hi ha que estan tipes de la feina que fan, mentre que d’altres n’estan satisfetes.
Si pensem una mica, tots coneixem persones que, tot i dedicar-se a allò que sempre havien volgut, la seva vocació, estan fins al capdamunt de la feina que tenen. Les raons poden ser moltes.
Potser van idealitzar la seva vocació i, per tant, quan topen amb la realitat (que moltes vegades no cal que sigui crua, sinó tangible) no acaba de ser allò que pensaven que incorporava aquella vocació inicial. Però pot tractar-se del cas que no els convingui com s’implementa aquella feina, i que no els agradin els companys de feina, o no trobin sentit a entendre a qui va dirigit l’esforç que fan.
Pot passar que, posant en una balança les satisfaccions pel què i les insatisfaccions pel com, el amb qui i el per a qui, acabin guanyant les insatisfaccions.
També podem pensar en casos de treballadors que, encara que no tinguin una vocació clara o no estiguin fent allò que volien, estan relativament contents amb allò que fan, perquè li troben un sentit a través de dimensions diferents.
La conclusió principal, doncs, és que el que un fa és important, però ho són tant o més el amb qui ho fa, per a qui ho fa (perquè serveix) i com ho implementa.
Quan intentem aprofundir en la satisfacció laboral, trobem que les persones valoren molt qui tenen de companys de feina, és a dir, amb qui han de col·laborar per a aconseguir els objectius. L’equip de treball és font de conflictes i, per tant, d’insatisfaccions.
Una altra qüestió és per a qui ho fan, és a dir, quina utilitat pot trobar algú a rebre allò que fan (en quantes organitzacions les persones duen a terme feines dures, que no tenen cap reconeixement extern, però en canvi les fan satisfetes perquè saben que estant essent d’ajuda per a algú? Moltes).
Finalment el com es porta a la pràctica, que no és menor. Moltes vegades el sistema que s’ha creat no està concebut per ajudar les persones a treballar bé, i pot acabar ofegant les més consolidades vocacions. Qui no ha trobat empreses on per a poder fer bé la feina hi ha un munt de reunions inútils que fan perdre temps i no resolen problemes? O duplicitats o triplicitats en els processos, inventats per ser útils només a qui els ha pensat, sense la intenció que siguin el resultat de pensar entre tots allò que ens convé més, per a treballar millor? Segur que a tots ens sona.
Conclusió: el “amb qui”, “per a qui” i el “com” poden ser fruit de satisfacció i insatisfacció tant o més que allò que es fa. Per tant, haurien de ser un requisit quan busquem feina, més enllà de la vocació personal.