OPINIÓ | Un dels problemes que tenen les empreses en la seva gestió és que les dirigeixin persones que es pensen que ja ho saben tot, i que ningú els pot ensenyar res. Però aquestes persones no diuen això de manera oberta i clara: quedarien malament i tothom se’ls giraria en contra. Es coneix que tenen aquest pensament de base quan s’està al cas de les converses que tenen i s’observen els seus actes en el seu dia a dia, mentre exerceixen la seva responsabilitat.
El que sol passar en aquests casos és que els problemes es diagnostiquen tard i malament, i després se’n vol una solució fàcil i ràpida. A aquelles persones que dirigint han sigut tan indulgents amb elles mateixes, arriba el dia que el problema se’ls resisteix, i es passen una bona part del temps buscant culpables externs a ells mateixos i a la seva gestió. Quan anava bé era gràcies a les seves genialitats, però ara que no sembla que hi vagi en té la culpa tot i tothom. Però el que encara fa més evident que s’ha caigut a la trampa del directiu “que tot ho sap i res se li resisteix” és que, quan busquen la solució, acostumen a triar aquells consultors que els venen la píndola màgica que tot ho arregla. Solen deixar-se entabanar per aquell que menys professionalitat demostra. Fan malament de buscar ajuda externa? No, de fet potser hagin trigat massa. Ara bé, no volen acceptar que l’ajuda externa els dirà coses que no han volgut escoltar fins aleshores. De fet, és ben veritat que quan et costa aprendre d’un error petit, res fa pensar que et costarà menys aprendre d’un error més gran. Però com que fins ara ens hem resistit a aprendre, després fer-ho es fa dur, i moltes vegades s’han d’acceptar de cop coses d’un mateix que no agraden, però que ja es fan impossibles d’obviar.
Què acostuma a passar quan un bon consultor es troba en un cas d’aquests? Doncs que se li exigeix que digui com farà les coses per solucionar els problemes, sense deixar-li temps per a diagnosticar-los. El directiu impacient vol respostes i interroga al consultor: “què hem de fer ara?” I si el consultor comença a dir que no pot contestar aquesta pregunta sense abans respondre’n una altra, “què està passant?” I de vegades diagnosticar un problema implicarà inevitablement que el directiu o empresari hagi d’escoltar veritats punyents que no volia escoltar, i a més d’algú extern a l’empresa. Però voler ser ajudat vol dir precisament tenir la humilitat suficient per estar disposat a escoltar coses que no ens agrada que ens diguin, i després potser algunes seran certes i d’altres no tant, o es podran matisar, però és bàsica la disposició a obrir-nos per deixar entrar solucions i opcions que vinguin d’altres persones. Potser ens diran que som massa autoritaris, que no confiem en la gent, que ens pensem que ho sabem tot, entre altres coses (segurament ens en diran moltes més). No passa res. La seguretat es guanya amb els èxits, però sobretot es guanya aprenent a escoltar tothom i donant-los l’opció de tenir bones idees, fins i tot millors que les nostres. No es tracta d’acceptar com a veritat tot allò que ens diguin, ara no passéssim a l’altre extrem! Nosaltres serem els responsables finals de les decisions i, per tant, està bé que decidim amb convenciment. Però cal que ens observem i ens preguntem si darrerament ens han dit algunes coses contràries a allò que volíem escoltar, si ens han criticat constructivament, o bé si ningú ens ha dit res que ens sorprengui. Si ningú ens ha dit res sorprenent, diferent, tant si ens ha agradat com si no, és que ens pensem que ja ho sabem tot, i estem regant la planta de l’autocomplaença: el dia que ens enfrontem a un problema, estarem en risc d’acceptar solucions fàcils i cares de mals professionals i ens costarà acceptar aquelles solucions reals més dures i doloroses que vinguin de bons professionals. Per aprendre, millor d’hora que tard.
Imatge: Freepik