OPINIÓ | Un dels valors clau per a un directiu és la humilitat, però no en teoria, sinó sobretot a la pràctica.
Tots estaríem d’acord que és important ser humils, però quan concretem què vol dir ser-ho, potser ja ens costa més practicar aquesta humilitat amb conseqüències positives. La humilitat ens fa ser alumnes d’allò que ja sabem, o, millor dit, d’allò que ens pensem que sabem.
Quan ens posem en situació que algú ens ensenyi allò que sabem, estem reconeixent que potser no ho sabem tant, o que ens calen matisos que nosaltres ja no som capaços de captar sense ajuda externa. Però els processos de tornar a aprendre, complementar l’aprenentatge o escoltar en boca d’algú altre allò que sabem molt en teoria, però no acabem de trobar el camí per aplicar-ho, és quelcom que a les empreses es fa fonamental. Sense això costa avançar.
Per tant, al centre de les empreses, on hi ha persones en constant desenvolupament, calen directius que no creguin que ja ho saben tot, o que almenys estiguin disposats que altres els repeteixin allò que es pensen que ja saben.
El coneixement té dues cares. Una d’elles és la part positiva, que ens acosta a la veritat i per tant ens ajuda a construir processos empresarials més sòlids i sostenibles. Tots estaríem d’acord que els directius han de trobar-se formats.
Ara bé, el coneixement també pot conduir a qui el té, o creu que el té, a la supèrbia, i a voler imposar als altres la seva veritat fruit del propi coneixement i l’experiència, com si fos l’única veritat possible.
Quan aquesta segona opció s’imposa, el directiu no escolta les persones que l’envolten, els seus arguments i el coneixement que també tenen. I la realitat ens indica que tota àrea de coneixement inevitablement es va desactualitzant per possibles mals hàbits de cadascú, per creences equivocades basades en prejudicis i per l’avenç mateix fruit de la investigació d’altres persones sobre aquell tema que crèiem dominar.
En aquest sentit és imprescindible posar-se en la situació, com a directiu, de ser qüestionat en els propis coneixements i d’adonar-se de la necessitat d’actualitzar-los, trobant possibles noves maneres de fer.
I per fer això cal abandonar l’actitud de supèrbia i construir des d’una situació d’humilitat. Acceptar que mai se sap prou, que els altres poden saber més i que moltes vegades el coneixement necessari no es troba dins l’empresa i s’ha de buscar fora, a través d’experts que puguin donar-nos un altre punt de vista.
Cada vegada es fa més imprescindible formar-se de manera permanent, en coses noves, però encara més en coses que ja tenim apreses i que cal desaprendre o reaprendre. I per a aquestes darreres cal molta humilitat.
No és un actitud fàcil, perquè moltes vegades ser humil s’ha associat a ser dèbil i amb poc caràcter. I cal adonar-nos que això es troba molt lluny de la realitat. Un directiu humil té molta més credibilitat a l’hora de ser exigent amb els altres, perquè el seu exemple de coratge, de posar remei a les pròpies limitacions, ajuda qui l’envolta a voler fer el mateix, aprenent, desaprenent o reaprenent; i que ho vegi com una necessitat, fent-ne un hàbit en la seva feina diària.
Mai sabem prou i sempre podem saber “millor”, és a dir, sempre podem fer millor allò que ja estem fent bé. I això encara és més important per als coneixements relacionats amb la millora de la pràctica, que es trobaria directament relacionada amb la missió de l’empresa, entenent missió com el que fem de manera diferent a la competència quan resolem les necessitats dels nostres clients.
I per poder acceptar el fet de millorar la missió, cal ser humils i rebre amb sorpresa i gratitud l’opinió qualificada i les idees dels altres professionals, acceptant la possibilitat d’incorporar-les en el nostre aprenentatge teòric i pràctic. La sostenibilitat de les empreses depèn en gran mesura de com siguin d’humils els seus directius a l’hora de ser capaços d’aprendre allò que ja creuen saber i dominar. I fer-ho amb interès real.
Per Natàlia Cugueró, de Get a partner