OPINIÓ | Les empreses han anat entrant en diversos projectes de responsabilitat social corporativa (RSC), però no totes ho han fet amb el mateix nivell de consciència.
Les empreses tenen responsabilitats amb tots els qui afecten, i sembla bastant evident que haurien de tenir clar que formen part de la societat i n’extreuen béns i serveis provinents de persones, i que té molt sentit que tinguin l’obligació de tornar part del que han rebut. Per tant, la lògica de la RSC és clara, i té força sentit. Una empresa es deu a tots els grups d’interès, i la societat on l’empresa opera n’és un, com ho són els clients, els proveïdors i els accionistes, entre d’altres.
Respecte a la dependència funcional pel que fa a la gestió d’aquesta RSC, en algunes empreses és a càrrec d’un departament a part, que té el seu propi pressupost per dur a terme diferents projectes i que, en molts casos, depèn en alguna mesura del departament de màrqueting. Per tant, s’aprofiten aquestes activitats de RSC per donar una imatge positiva de l’empresa de cara a la societat, que reverteixi també en la mateixa empresa, perquè les activitats projecten uns valors que enforteixen la pròpia marca.
Així doncs, serien activitats de RSC que tindrien una certa rendibilitat quant a imatge de marca. En altres casos, es troba molt lligada a gerència, o també a relacions institucionals. Depenent de quin sigui el cas, segurament l’empresa està mostrant quina visió té de la RSC, per a què creu que li serveix i en quina mesura hi creu i amb quina profunditat l’aplica.
Molts dels professionals de la RSC reclamen que cal desvincular-la de l’ètica empresarial, i comenten que l’ètica és molt teòrica i es troba interessada en què està bé i en què no, mentre que la RSC entra a la pràctica, i a implementar directament la responsabilitat, sense dilacions ni debats teòrics. Però, en realitat, per posar en pràctica les activitats de RSC cal nodrir-les d’ètica, atès que l’empresa s’ha de mullar i dir què està bé i què no.
Allò que guia les activitats de RSC és precisament l’ètica empresarial, perquè si no es corre el risc de quedar-nos només amb l’estètica, i fins i tot només tractar amb els grups d’interès més vistosos, deixant de banda polítiques a grups d’interès bàsics però menys vistosos, com ho serien els treballadors. Perquè l’ètica és la que impregna qualsevol decisió, incorporant criteris que afecten el llarg termini i valorant les conseqüències que cada decisió tindria per a tots els afectats, per tal de ponderar les diverses opcions disponibles.
I si en totes les decisions cal incorporar criteris ètics, en l’àmbit de la RSC encara pren més sentit incorporar criteris ètics a l’hora de triar quines activitats fer. I també per veure en cada circumstància quins haurien de ser els grups d’interès a prioritzar per damunt dels altres (per exemple, si ens trobem en crisi i cal decidir qüestions que afecten els treballadors, potser cal centrar la RSC en aquest tema).
En molts casos les empreses dissocien la RSC de qualsevol debat ètic. Hi ha nombrosos exemples d’empreses esquitxades per casos de corrupció, que tenien unes memòries anuals de RSC plenes d’activitats conduents adreçades a millorar algun aspecte de la societat.
Però la responsabilitat social principal d’una empresa és ser professional i tenir uns criteris de decisió que guiïn el treball de tots els seus directius i treballadors. I aquesta cultura ha d’impregnar totes les decisions i la RSC ha de ser un conjunt d’activitats que comencin per la mateixa activitat de l’empresa, és a dir, fer bé i millor la seva feina, resoldre necessitats dels clients, ser sostenibles en oferir els seus serveis, tractar bé els proveïdors i els clients, tenir sistemes de control de gestió amb criteris de transparència i retribuir de manera justa els treballadors, entre d’altres.
Per Natàlia Cugueró, de Get a partner