OPINIÓ | Qui té dret a una pausa d’esmorzar enmig de la jornada? Aquest temps ha de ser a càrrec de l’empresa o a càrrec del treballador? És cert que els treballadors tenen dret que se’ls compensi el temps de l’entrepà no gaudit?
Amb aquest breu article pretenem aclarir aquest dret i donar resposta a les principals qüestions que se’n deriven, més després de la sentència del Tribunal Suprem de 12 de novembre de 2015, que resolia sobre la naturalesa d’aquesta pausa en un supòsit concret, el dels treballadors d’Adif.
A moltes empreses es dóna un permís als treballadors per abandonar el seu lloc de treball i suspendre l’activitat enmig de la jornada. A vegades el permís és extensiu a tothom i altres vegades només afecta un col·lectiu de treballadors concrets. El temps de gaudi també pot ser variable: d’un mínim de quinze minuts a trenta o fins i tot quaranta.
La font de regulació del permís la trobem en termes genèrics en l’article 34.4 de l’Estatut dels Treballadors, que estableix que “sempre que la durada de la jornada diària continuada excedeixi de sis hores, haurà d’establir-se un període de descans durant la mateixa de durada no inferior a quinze minuts. Aquest període de descans es considerarà temps de treball efectiu quan així estigui establert o s’estableixi per conveni col·lectiu o contracte de treball”.
El mateix article 34.4 de l’Estatut preveu una especificitat per als treballadors menors de divuit anys, que és que el període de descans tindrà una durada mínima de trenta minuts i serà obligatori sempre que la durada de la jornada diària continuada excedeixi les quatre hores i mitja.
Per a la resta de treballadors, la durada i les condicions no es fixen per llei, sinó que remeten al contingut dels convenis col·lectius i contractes de treball. Així és com els convenis col·lectius poden establir durades diferents (majors de quinze minuts) o condicions diferents per gaudir d’aquest permís (per a treballadors que tinguin jornades continuades inferiors o bé, en un altre ordre de coses, que computi aquest temps com de treball o que no ho faci). També en contractes individuals de treball es podran establir aquestes particularitats.
Per tant, el criteri a tenir en compte per als treballadors majors d’edat ha de ser el fet de realitzar una jornada diària continuada de sis hores o més. És a dir, que si el conveni col·lectiu i el contracte del treballador no en diuen res i el treballador realitza jornada partida d’un màxim de cinc hores continuades al matí, no tindrà dret a pausa de l’entrepà (excloent la possibilitat que s’hagi incorporat via condició més beneficiosa).
Per tant, del dret al permís s’han d’excloure tots els treballadors que facin jornades diàries continuades inferiors a sis hores. I, dins dels que facin aquest mínim de sis hores, si els seus convenis i contractes no en diuen res, tindran dret a quinze minuts de descans, que NO computaran com a temps efectiu de treball.
Arran de la sentència del Tribunal Suprem núm. 14/2015, de 12 de novembre de 2015, alguns mitjans de comunicació van elaborar titulars dient que la pausa de l’entrepà no gaudida havia de ser compensada, encara que no com a hores extres (exemples: El Periódico: La pausa de l'entrepà no disfrutada ha de ser retribuïda; El País http://goo.gl/iLaKZL ). L’accent del recurs que resolia el Suprem es posava a determinar el tipus de compensació, que era d’excés de jornada, però no podia ser la d’hores extraordinàries, qualificació que originàriament li havia assignat l’Audiència Nacional.
Però, com moltes vegades sol passar, l’èmfasi dels mitjans s’ubicava en el dret mateix de compensació i el redactat dels seus titulars donava peu a entendre que tots els treballadors que no fessin pausa d’entrepà tenien dret que se’ls abonés. Doncs ens sap greu, però no és així. Aquell recurs es referia a uns treballadors concrets d’Adif, que tenien reconegut el dret a la pausa al seu conveni col·lectiu amb una retribució compensatòria addicional inclosa, per al cas que no el poguessin gaudir, i que reclamaven que se’ls computés el temps de més treballat comparativament amb els companys que gaudien del descans.
Circumstàncies molt particulars que hi ha treballadors que també pateixen i als quals ha de resultar molt profitosa aquesta sentència, però no pas a tots en general, tant si tenen dret a la pausa de l’entrepà com si no, com donaven a entendre els diaris.
Autora: Elisabet Mallofré, advocada de LeX-it Advocats