En el món professional es valoren cada vegada més l’eficàcia i l’eficiència, fer el que toca i fer-ho ràpidament i amb els mínims recursos. Es valora ser resolutius, saber executar unes quantes tasques alhora i, sobretot, prendre decisions ràpides, amb celeritat, seguint la màxima que els recursos són escassos i, dins d’aquests recursos, el temps també ho és; el nostre temps, és clar.
Les coses es protocol·litzen per tal de fer-les més estandarditzades, tot plegat amb l’objectiu d’aconseguir-les dur a terme amb el mínim temps possible. Aquesta manera de procedir porta implícit un pensament, que moltes vegades no es fa prou explícit, i és que “el temps són diners”. I això no és necessàriament negatiu; de fet, pot implicar la valoració cap als altres, el “no fer-los perdre el seu temps en qüestions nostres”, la qual cosa és positiva, atès que està bé tenir present que el temps que ens dediquen els altres és valuós i cal tenir-ne cura.
Quants de nosaltres no hem sentit que s’abusava del nostre temps, i hem tingut la temptació de fer-li saber al nostre cap que fer reunions a les set de la tarda per parlar del sol i de la lluna és una nul·la mostra de respecte cap a nosaltres?. Haguéssim agraït en aquell moment un cap que anés al gra, que intentés valorar que aquelles no són hores d’estar a la feina i que només cal ser-hi el just i per qüestions que siguin veritablement importants.
Però, en l’altre extrem, moltes vegades considerar que el temps és molt important ens ha portat a preocupar-nos massa per estalviar-lo, i l’estalviem de manera equivocada, en qüestions en què precisament no pot ser estalviat, perquè fer-ho posa en joc aspectes més importants referents als altres i al seu, de temps. I això es fa més evident en professions on les persones haurien de ser el centre del procés de “producció”.
Posem el cas d’un hospital. Qui s’hi troba ingressat hauria de ser el centre de la vida professional del personal sanitari. Moltes vegades s’oblida que s’ha de dedicar temps als pacients, i és importantíssim “perdre’l” preguntant-los coses directament a ells, sobre la seva salut, com se senten i què necessiten. I més que seguir protocols estandarditzats, un bon metge hauria de dedicar temps a escoltar cada malalt, entenent que el tracte no es pot estandarditzat quan el que hi ha en joc és la salut i el temps de vida d’algú. Els professionals mèdics han de donar opció que les coses no siguin com havien previst en un inici, i per això cal temps per escoltar i canviar d’opinió.
Els dogmatismes professionals no són bons, però per a un metge això es fa molt evident, perquè voler gestionar massa el temps porta a no tractar cadascú com es mereix, com un ésser individual i diferent. En un hospital sempre s’han d’equilibrar dos temps: d’una banda el del personal sanitari, i, de l’altra, el de vida d’un pacient. I en les decisions es contraposen sempre aquests dos tipus, inevitablement. Però no cal trobar-nos dins d’un hospital per entendre la importància del que estem dient. En totes les professions es fa imprescindible equilibrar entre l’estalvi de temps i dedicar temps al que és important. No fer-ho té conseqüències, i no pas menors.
En ocasions, volent estalviar el nostre temps de directiu ara, perdem eficiència futura de manera dramàtica. Un exemple pot ser el cas d’un treballador que necessita expressar les seves angúnies. Potser si l’haguéssim escoltat hauríem pogut evitar una baixa laboral. I no fer-ho porta que hàgim d’invertir temps en coses menys agradables que escoltar-lo: dedicar-nos a buscar un substitut. No és un cas de vida o mort, però sí de tractar amb equilibri el temps nostre el dels altres. I aquí no em vull estendre en temes ètics: no dedicar temps als altres, a part de comprometre molt de temps futur nostre i dels altres, està simplement mal fet i ens empitjora com a professionals.
Per Natàlia Cugueró, de Get a partner