OPINIÓ | Els valors que ens mouen poden tenir diferents procedències. En alguns casos formen part de nosaltres mateixos de manera natural, innata; en altres ocasions, els treballem perquè tenim una família i perquè ens anem educant al llarg de la vida i prenem consciència que els portem dins, o bé que ens agradaria tenir-los més presents. Actualment , quan parlem d’ètica i volem concretar-ne la seva implementació, sabem que ens calen els valors i, sobretot, posar-los en pràctica en el moment de decidir. I un d’aquests valors, clau per a les persones amb responsabilitat i poder de decisió a les empreses, és l’empatia.
Moltes dades i estudis n’apunten la importància. Per exemple, en diversos estudis s’ha observat que els directius que tenen fills amb alguna discapacitat són, de mitjana, més sensibles a les polítiques d’inserció laboral de col·lectius amb dificultats, comparats amb aquells que no tenen fills discapacitats (sempre de mitjana, i posant molt en qüestió que en el fons cada directiu actua seguint la seva pròpia consciència i els seus valors). En un altre estudi es feia palès que els directius que tenen filles incorporen de mitjana més polítiques de responsabilitat social corporativa que no pas aquells que tenen fills homes (de nou, mirant la mitjana i, per tant, considerant-ho de manera molt general).
Volent treure’n alguna dada explicativa, el que ens poden estar indicant aquests estudis és que, quan estem exposats a una determinada situació, aquesta ens permet reaccionar i ser més sensibles a determinats casos. Quan una situació ens afecta personalment hi som més sensibles, i com a conseqüència, més empàtics amb les persones afectades. I on ha començat aquesta empatia? Doncs en la persona propera que té una situació difícil que ens adonem que necessita solució.
Si veiem que a la nostra filla se la discrimina laboralment, serem més sensibles a no discriminar les filles de ningú altre, perquè som capaços de posar-nos en la situació dels pares d’aquelles filles, i, per tant, a part de solucionar el problema concret de la nostra, voldrem incidir que aquest problema tingui una solució més àmplia. Així doncs, quin seria el valor clau que estem treballant en aquesta situació? Doncs l’empatia. Semblaria que sentim empatia, primer per la nostra filla, a continuació per la filla d’algú altre i, finalment, pels pares que, com nosaltres, també tenen filles, potencialment amb el mateix problema.
I la pregunta seria: com podem desenvolupar aquesta empatia sense trobar-nos en aquesta situació concreta? És a dir, sense tenir un fill discapacitat, o bé sense tenir filles amb problemes laborals deguts a la seva condició de dona, per exemple. Doncs molt fàcil: el valor clau és aquesta mateixa empatia, però en abstracte, és a dir, sense un referent tan proper. És cert que ens serà potser una mica més complex, atès que no tenim la situació en el nostre entorn immediat, ni tenim tanta informació de primera mà. Però no per això deixa de ser empatia.
De fet, podria ser considerada una empatia fins i tot més autèntica i general, la de posar-nos al lloc d’una altra persona i intentar entendre les seves dificultats, els seus patiments, els seus problemes, les seves necessitats…; en definitiva, volent conèixer els altres, sempre. El fet de posar-nos a la pell de l’altre i escoltar activament ens apropa a la nostra condició de persones que també volen ser escoltades i tingudes en compte. Reconegudes i respectades pel que som i podem oferir als altres. L’empatia és un valor universal que pot ajudar a entendre i solucionar problemes que sense ella se’ns farien un joc d’egos sense solució. Ens permet cedir, donar marge, però també demanar als altres que la practiquin. Quan ens posem al lloc dels altres el nostre punt de vista s’amplia. Escoltem i valorem les demandes i fem que els canvis que calen siguin més possibles.
Per Natàlia Cugueró, de Get a partner