'La paràlisi per l’anàlisi o, altrament dit, la por d’actuar', per Natàlia Cugueró [Get a Partner]

OPINIÓ I La por agafa moltes formes, i moltes vegades no agafa la que ens és més fàcil reconèixer, sinó que pot mostrar-se com una prudència excessiva que genera manca de confiança en un mateix  i certa confusió. De fet, aquesta por d’actuar adopta una forma curiosa, i és fer-nos entrar en anàlisis interminables que fan que mai acabem de llançar-nos a prendre una decisió concreta i actuar en conseqüència. Una manera de contrarestar això en decisions menys importants seria el clàssic mecanisme d’“assaig i error”, que faria que en casos on el que es pot perdre és assumible, i els beneficis de l’aprenentatge superen els costos dels errors, és millor tirar pel dret i practicar la valentia sistemàtica. Això sí, intentant garantir tant com sigui possible que la propera vegada s’haurà après alguna cosa de l’anterior i que, per tant, s’ha produït un aprenentatge beneficiós per a tothom.  Però això no sempre és possible, atès que en molts casos els errors no són tan assumibles i cal tenir un grau d’encert més elevat.

Precisament en casos on cometre errors tingui un cost massa alt, la pressió en el moment de prendre una decisió concreta és també gran. En aquestes situacions sembla prudent dedicar un cert temps a realitzar una anàlisi de les opcions que tenim i fer-ho amb profunditat. Es poden incloure diferents escenaris possibles, que es desviïn d’allò desitjat, i veure quines podrien ser les opcions per afrontar-los. Això ens aporta una sensació de seguretat, i també aconseguim incrementar les nostres probabilitats que la decisió sigui encertada, tinguem èxit i els errors siguin assumibles. Un dels casos on és més clara la importància de prendre decisions encertades seria quan s’emprèn una nova activitat. Quan emprenem, en general, arrisquem bastant, i que no surti bé pot comprometre els nostres recursos i els de terceres persones. Tenir opcions diferents, i alternatives per si les coses es desvien d’allò previst, semblaria bastant idoni. Però si ens hi fixem bé, i el cas d’emprendre n’és un bon exemple, els emprenedors que han tingut bons resultats tenen un punt en comú, i és la capacitat d’endinsar-se en terrenys que els són desconeguts. Els emprenedors tenen la capacitat , arribat el moment, de tirar pel dret i, per tant, continuar endavant assumint que no tot es troba sota el seu control, que sempre hi ha una certa zona de “no confort” que és del tot necessària i que aporta al fet d’emprendre l’emoció que pot ajudar a fer que els entrebancs, que hi seran, es puguin superar. Quan parlem amb emprenedors i ens expliquen moments difícils, normalment no es lamenten de la seva manca d’anàlisi d’algun fet en concret, sinó que expliquen que el que els va ajudar a tirar endavant va ser el compromís de l’equip amb el projecte, la passió cap a allò que feien, el fet de voler crear quelcom nou i diferent, en definitiva, les ganes que anés bé i de posar-hi tot allò que tenien, tots els recursos tangibles i intangibles.

Potser algun emprenedor admet que analitzar una mica millor l’hagués ajudat. Però, en general, ni el principal motiu de fracàs ni tampoc el principal motor per a superar les dificultats quan aquestes s’han presentat és no disposar o sí de millors anàlisis. Així doncs, analitzar està bé i es fa necessari per tal de ponderar riscos, i pensar en les opcions que tenim per afrontar-los, però la paràlisi per l’anàlisi és una forma de por, de por que mata qualsevol tipus de passió envers el que un vol realitzar. Notar aquest excés d’anàlisi no és fàcil, i un cop l’hem detectat tenim diverses opcions. Una opció és arribar a la conclusió que no tenim caràcter emprenedor i assumir que ens fa massa por el risc. Una altra opció és parar d’analitzar i arriscar perquè, al capdavall, el que ens ajudarà a superar les dificultats serà el nostre compromís cap a allò que hem triat fer. Ens cal acceptar que ens fa por equivocar-nos i, un cop acceptat, tirar endavant.

Per Natàlia Cugueró de Get a Partner